Llibres

Ha pas­sat Sant Jordi. Els lli­bre­ters gau­dei­xen la diada i la patei­xen amb entu­si­asme unes quan­tes set­ma­nes. Ha arri­bat l’hora dels retorns, de tan­car cai­xes, d’endreçar. Fa temps que aquest dia té un sabor molt espe­cial, més espe­cial si és una festa en dia labo­ra­ble. M’ha dei­xat un nus a la gola, un punt de tris­tesa, l’evidència d’una cele­bració deca­pi­tada, amb el Palau de la Gene­ra­li­tat en un buit ins­ti­tu­ci­o­nal. Ens pen­sem que l’absència de govern no ens passa fac­tura i en passa cada dia una mica. El des­gast és molt fort i la manca d’ini­ci­a­tiva i de direc­trius del govern esdevé un dèficit con­si­de­ra­ble. Els que recla­men amb urgència un govern que governi, un govern via­ble, no ho fan deba­des; saben per què ho fan. I els que ho van endar­re­rint no sé si cali­bren prou bé les con­seqüències que es deri­ven de la dilació. El pro­blema no té solució fàcil; hi ha en joc d’una banda aixe­car el 155, de l’altra la dig­ni­tat i la legi­ti­mi­tat d’uns resul­tats elec­to­rals que són vio­len­tats cada dia per alguns poders. Però tor­nant al car­rer em queda la imatge de grans esti­bes de lli­bres con­jun­tu­rals, de con­ces­si­ons super­fi­ci­als a la cir­cumstància, de lli­bres de per­so­nat­ges o de lli­bres opor­tu­ni­tat. Hi ha un immens esforç edi­to­rial que es sub­mer­geix el dia de Sant Jordi en el marasme de la satu­ració i l’abundància. M’agra­da­ria saber què en que­darà de tot això d’aquí un temps.

Men­tres­tant, com cada any, arriba del Piri­neu una ale­nada d’aire fresc. L’Asso­ci­ació Lli­bre del Piri­neu edita sem­pre per Sant Jordi el seu catàleg, que és un esforç man­co­mu­nat per sumar ener­gies. Una mos­tra de la força i la potència dels lli­bres d’autors piri­nencs o de temàtica piri­nenca. És un esforç per sumar, per fer visi­ble una rea­li­tat massa ama­gada, per cons­truir, des de la base, una cul­tura del lli­bre al ser­vei de la iden­ti­tat, de la llen­gua, del país, de la gent.