Cantar la palinòdia

Amb la crisi econòmica com a con­vi­dat reni­tent ben ins­tal·lat a casa i total­ment immer­sos en plena cam­pa­nya pre­e­lec­to­ral, el con­se­ller d'Edu­cació ha remo­gut les plàcides aigües del seu par­tit –no sabem si per tran­quil·les o per mori­bun­des– amb unes decla­ra­ci­ons prou sen­sa­tes. Va venir a dir una cosa que tot­hom veu, i és que, després de vuit anys d'un govern d'esquerra-cata­la­nista-de-progrés-ecològic-i-sos­te­ni­ble, estem en un canvi de cicle polític que no necessària­ment pas­sa­ria per una ter­cera edició d'un govern tri­par­tit, aliança política que el nos­tre hono­ra­ble con­se­ller va qua­li­fi­car d'«expe­ri­ment i arte­facte ines­ta­ble» del qual els nos­tres ciu­ta­dans diu que se'n sen­ten «fati­gats». Com era pre­vi­si­ble, les reac­ci­ons a les parau­les mara­ga­lli­a­nes no es van fer espe­rar. El nou líder d'Ini­ci­a­tiva, Joan Her­rera, amb mane­res d'alumne repel·lent, va sal­tar de seguida a reto­par el mes­tre, més atent a la brossa de l'ull aliè que a les dues grans bigues que tenen per­ma­nent­ment ins­tal·lades en les seves dues con­se­lle­ries. ERC, més pru­dent, va fer l'orni i va fer veure que no sen­tia res. No cal dir que el soroll de cadi­res, per no dir de sabres, del PSC, com en la millor època del pre­si­dent Mara­gall, se sen­tia a una hora lluny del car­rer Nica­ra­gua. No con­tent amb això, el con­se­ller hi insis­tia amb una nova tanda, ara sí, de dina­mita pura acu­sant el seu mateix par­tit de no tenir un pro­jecte de país. Això sí que era greu. Evi­dent­ment, el pre­si­dent Mon­ti­lla, que pot ser un efi­ci­ent ele­ment de l'apparàtxik soci­a­lista però un pèssim líder en temps de crisi, va cri­dar a Palau el con­se­ller díscol i el va fer retrac­tar. Sem­pre m'ha sem­blat pue­ril aquesta manera de tan­car les cri­sis polítiques, bàsica­ment perquè les trobo poc fran­ques. Ja sé que les for­mes són impor­tants en el joc polític, però pot­ser hauríem de bus­car altres mane­res més sin­ce­res de can­tar la palinòdia.