Profecies autocomplertes

Un dels con­sells habi­tu­als dels con­sul­tors per­so­nals o coac­hers, de moda en alguns sec­tors (jo mateix faig una sessió de neu­rociència en el màster de men­to­ria i coac­hing en edu­cació de la UB), és ima­gi­nar amb con­vicció i rea­lisme el futur que es vol asso­lir per afa­vo­rir el seu com­pli­ment. Forma part del que s’ano­me­nen pro­fe­cies auto­com­pler­tes. Es pro­du­ei­xen de debò, o és auto­sug­gestió? Un tre­ball que s’ha publi­cat a Psyc­ho­lo­gi­cal Sci­ence per­met expli­car per què, si visu­a­lit­zem el futur desit­jat, tenim molts més números que s’acom­pleixi.

Una pro­fe­cia auto­com­plerta és una pre­dicció que, un cop feta, es con­ver­teix en la moti­vació prin­ci­pal que fa que esde­vin­gui rea­li­tat. Sovint es rela­ci­o­nen amb con­cep­tes mitològics com el destí, un camí traçat que no es pot defu­gir. Se’n poden tro­bar exem­ples en tota la lite­ra­tura uni­ver­sal, des dels clàssics grecs, per­ses, indis i xine­sos fins als con­tes popu­lars tra­di­ci­o­nals, però tenen una arrel cere­bral que no té res a veure amb cap supo­sat fat. La pri­mera per­sona que va teo­rit­zar sobre aquest fet va se el sociòleg Robert Mer­ton. Va pro­po­sar que si hom pre­veu un resul­tat, incons­ci­ent­ment afa­vo­reix les con­di­ci­ons perquè es doni, i després el jutja amb un biaix cog­ni­tiu de con­fir­mació. Per exem­ple, un estu­di­ant que creu que apro­varà un exa­men estu­dia amb més moti­vació, i això el porta a apro­fun­dir i tre­ba­llar més estona. I quan té el resul­tat, el valora més posi­ti­va­ment.

Segons el tre­ball que he esmen­tat a l’inici de l’arti­cle, es pot pre­dir l’èxit acadèmic dels estu­di­ants de matemàtiques a par­tir de la seva acti­tud posi­tiva. Segons han demos­trat, és molt més impor­tant tenir una acti­tud posi­tiva, que neix de l’auto­va­lo­ració que es fan i que els con­di­ci­ona a moti­var-se, que el coe­fi­ci­ent d’intel·ligència. La manera com ens aper­ce­bem, o la manera com els altres volen que ens aper­ce­bem –perquè ten­dim a incor­po­rar aques­tes valo­ra­ci­ons exter­nes–, con­di­ci­ona el fun­ci­o­na­ment del cer­vell a través de la con­fiança i l’auto­es­tima, fins i tot en aspec­tes apa­rent­ment tan raci­o­nals com les matemàtiques. La clau està en la moti­vació, que a nivell fisiològic con­sis­teix sim­ple­ment en una apor­tació més ele­vada d’ener­gia metabòlica al cer­vell. Això li per­met fun­ci­o­nar amb més eficiència i durant més estona, i genera sen­sa­ci­ons de benes­tar que afa­vo­rei­xen la gestió emo­ci­o­nal. Perquè les emo­ci­ons són sem­pre pre­sents en qual­se­vol decisió, molt espe­ci­al­ment en les que ate­nyen els nos­tres plans de futur. Les emo­ci­ons posi­ti­ves gene­ra­ran con­fiança, i la con­fiança és moti­va­dora, i les nega­ti­ves, com ara la por, des­con­fiança i rebuig. Tant a nivell indi­vi­dual com col·lec­tiu ens cal man­te­nir sem­pre una acti­tud posi­tiva cap al futur, la qual afa­vo­rirà els meca­nis­mes cere­brals que ens aju­da­ran a asso­lir-lo.