Signes cap a una nova societat

Qual­se­vol espec­ta­dor atent –o sigui ciu­tadà–, si fa un cop d’ull a la història –o a l’heme­ro­teca– s’ado­narà amb faci­li­tat que els cro­nis­tes d’opinió ten­dei­xen a remar­car l’excep­ci­o­na­li­tat del moment. “Vivim una època de can­vis deci­sius”, pro­cla­men, “no s’havia vist mai una revo­lució d’aquesta mag­ni­tud”, “això que està pas­sant és el més deci­siu dels últims segles”, etcètera, decla­ren, i estic a punt de sen­tir-me un reac­ci­o­nari –paraula per cert en un cert desús, i no entraré aquí en els perquès– dient que ja l’Escle­si­astès pro­clama que si algú diu “això és nou” vol dir que no està infor­mat, perquè no hi ha res de nou sota la capa del cel. Un cop dit això, un se sent temp­tat a auto­trans­gre­dir-se. Deia Bre­ton: “Allò que més et retre­guin, prac­tica-ho amb tos­su­de­ria, perquè és el que veri­ta­ble­ment ets tu”, i recla­mava el dret a la con­tra­dicció com a recurs de l’alta cul­tura més enllà de l’auto­a­fir­mació. Oscar Wilde ho remata dient que la coherència és el refugi dels medi­o­cres.

No sé si és nou, tot i que pre­ce­dents d’ordres diver­sos sí que n’hi ha, però no n’hi ha prou que les dones es plan­tin con­tra els abu­sos i les injustícies mas­cles; els mas­cles amb dos dits de front –algun n’hi ha– han d’estar igual d’interes­sats en resol­dre aquesta barbàrie pròpia de soci­e­tats poc evo­lu­ci­o­na­des, per dir-ho d’una manera suau. Per desgràcia, la cul­tura mas­cle –terme que inclou el mas­clisme– està molt arre­lada en els gens ibèrics, i eufemísti­ca­ment dic ibèrics perquè els cata­lans no estem gaire per sobre en aquest ter­reny, per no dir gens.

Sem­bla exòtic en aques­tes altu­res estar encara dis­cu­tint la casuística de l’acord sexual en ter­mes de con­sen­ti­ment, accep­tació, por, culpa, ver­go­nya i tots els ata­vis­mes que vostès vul­guin. Entre dues per­so­nes civi­lit­za­des, madu­res i en ple ús de les facul­tats men­tals tot això no s’hau­ria ni de plan­te­jar. Ni tam­poc donar per fet que a par­tir d’una certa situ­ació ja hi ha llicència per a qual­se­vol cosa i, el que és més greu, no hi ha dret moral a mati­sar ni can­viar res. Aquest cro­nista s’ha tro­bat ell mateix al mig d’una relació física en què la senyora li ha dema­nat d’atu­rar-se i dei­xar-ho. Ni se m’ha acu­dit no fer-li cas. No em malin­ter­pre­tin: no em con­si­dero millor que els altres ni m’he cre­gut mai un model per res, al con­trari, crec ser cons­ci­ent de l’abast de les meves mal­ves­tats. Però és una qüestió gai­rebé més estètica que ètica, més en ter­mes de dig­ni­tat que de dret i de justícia. Quin plaer es pot obte­nir sabent que la pare­lla no el desitja? Quina relació es pot cons­truir a par­tir d’això, amb inde­pendència si es tracta d’algú a qui pot­ser no veuràs mai més. Quina memòria dei­xaràs?

Ima­gino algun lec­tor dient “si que ho devies fer mala­ment si et van dir que pares­sis”, i sí, és una pos­si­bi­li­tat no des­car­ta­ble. I encara, l’obser­vació –que m’he fet jo mateix a mesura que ho escri­via– denota fins on els tics antics pre­va­len, fins a quin punt són pro­fun­des i arre­la­des les for­mes anti­gues, com de vega­des l’humor i la fri­vo­li­tat emmas­ca­ren dra­mes autèntics, com és difícil arri­bar a l’equi­li­bri precís desit­ja­ble.

No soc cap teòric de la igual­tat de gèneres, i segur que la qüestió està moltíssim més estu­di­ada i deba­tuda de com jo hi arribi en aques­tes línies, però pot­ser cal recor­dar que no n’hi ha prou amb reconèixer la raó de les dones en la seva recla­mació –en sin­gu­lar, perquè en con­cepte és una, mal que de múlti­ples face­tes–, que no es tracta d’“accep­tar-la”, de decla­ra­ci­ons de bones inten­ci­ons i reco­nei­xe­ment de cul­pes col·lec­ti­ves. Tot això no ser­virà de gaire si no es plan­teja molt essen­ci­al­ment i fins a les últi­mes con­seqüències un canvi en les for­mes de con­vivència, que és el que reclama la nova situ­ació; aquí, un cop més, l’escola és un ele­ment deci­siu. Les dones han acce­dit als llocs de res­pon­sa­bi­li­tat fins fa poc reser­vats als homes, però som al prin­cipi de la igual­tat. Pri­mer, perquè no hi han acce­dit del tot: encara hi ha diferències de sou per una mateixa feina, i difi­cul­tats d’accés als càrrecs més ele­vats. I segon, perquè els repar­ti­ments de rols soci­als no s’han adap­tat a la nova rea­li­tat. Mal­grat els càrrecs que ocu­pen, les dones són encara trac­ta­des com les mes­tres­ses de casa semiins­truïdes que eren les seves àvies.

Aquesta és una feina de tots. Les dones tenen pares, els homes tenen mares. No som dues espècies sepa­ra­des. Fins i tot des de l’ego­isme –per­so­nal i col·lec­tiu– és desit­ja­ble l’autèntica igual­tat d’opor­tu­ni­tats i de des­ple­gar-les, perquè tota dis­cri­mi­nació, i més la de la mei­tat de la població, posa en perill l’actiu de tots.