La força de la raó

Mal­grat el canvi climàtic, ha plo­gut molt des de les elec­ci­ons del 21 de desem­bre. Des d’ahir la Gene­ra­li­tat té ja pre­si­dent, i això ha de per­me­tre mirar cap enda­vant sabent quin és el destí final del país. Això no vol dir obli­dar res del pas­sat. A hores d’ara és clar que són molts els ciu­ta­dans que no obli­da­ran mai l’1 d’octu­bre ni les acu­sa­ci­ons fal­ses sobre el que va pas­sar aquell dia als col·legis elec­to­rals d’arreu del país, i en espe­cial de Girona i roda­lia. Quim Torra ja és pre­si­dent, i la fórmula pen­sada fa que el pas al cos­tat de Car­les Puig­de­mont sigui més físic que polític. Puig­de­mont sap que la seva defensa judi­cial i davant del món passa per man­te­nir un cert focus polític allà on vis­qui, ja sigui on ho fa actu­al­ment, Berlín, o a Water­loo, si pogués tor­nar a Bèlgica. L’ano­me­nat espai lliure és també la millor estratègia perquè el món segueixi mirant el feno­men de Cata­lu­nya. D’aquí a un parell de dies tin­drem govern, com dèiem alguns que calia. I ho dèiem pen­sant que un govern també pot ser­vir per defen­sar els que injus­ta­ment seguei­xen a la presó per pen­sar el que pen­sen i per com­plir el que pro­me­ten d’un pro­grama elec­to­ral. Torra va par­lar en el seu dis­curs molt de República, una república que durant mesos van ven­dre que ja tenia estruc­tu­res d’estat i que durant la cam­pa­nya també van pro­fes­sar que imple­men­ta­rien. Amb un Estat espa­nyol tan­cat en banda i que només busca sub­ter­fu­gis per man­te­nir l’apli­cació de l’arti­cle 155. Ara amb un pre­si­dent i, aviat, amb un govern, és l’hora que l’Estat aixe­qui un con­trol bar­roer que ha exer­cit durant uns dos-cents dies. Des que es va conèixer el nom de Torra, la premsa espa­nyo­lista l’ha insul­tat sense ver­go­nya. És la manera moderna com es fue­teja un ciu­tadà a la plaça pública del segle XXI. Se saben amb la força per impo­sar algu­nes dels seus man­tres més deli­rants. Aquells que bus­quen ter­ro­risme entre bre­to­la­des o actes vandàlics, aquells que veuen rebel·lió en per­so­nes que dema­nen que la gent vagi cap a casa o sedició als que volen que en democràcia la gent pugui dir la seva a les urnes. Ells poden voler impo­sar veri­tats inven­ta­des i crear capítols de sense ficció desor­bi­tats. Ells cla­men perquè les men­ti­des s’impo­sin i no dub­ten a impo­sar-les per la força si cal. Nosal­tres sabem que l’única força que ens empara és la raó. Que a vega­des triga més, però sem­pre s’acaba impo­sant.