Opinió

l'estoig

La ruta de l'exili

A la Vajol vam ser protagonistes, al final de la tarda, d'una visita colpidora, didàctica, amb lectura inclosa de cartes familiars, a la platja d'Argelers. Molt educatiu

A prin­cipi dels setanta els meus avis, Lluís i Mar­ga­rita, varen llo­gar una caseta a la Vajol. Per a mi, ales­ho­res, el poble trans­fron­te­rer era un indret per a la tro­bada fami­liar i un nom que em tor­nava als llits alts, amb mata­las­sos super­po­sats i freds que només el pes de les man­tes i les hores de son tor­na­ven aco­lli­dors. Un muni­cipi petit que asso­cio, ine­vi­ta­ble­ment, amb l'olor forta de la llet de veri­tat i la imatge de l'avi espe­rant que la nata resul­tant, després del pro­to­col de la bullida, estigués tèbia i ensu­crada per delec­tar-s'hi.

Aque­lles tro­ba­des tenien un punt d'aven­tura per a una nena urba­nita que no havia vist mai munyir una vaca, ni havia jugat amb conills i bèsties diver­ses, ni havia bus­cat cap­gros­sos en bas­ses o rius freds d'aigües cris­tal·lines...

A la Vajol, hi vaig tor­nar diu­menge. I ho vaig fer de la millor manera: recu­pe­rant la nos­tra memòria. Hi vaig dinar després d'una pas­se­jada que en Mon Marquès, peda­gog, home il·lus­tre, mes­tre de mes­tres, apas­si­o­nat i lúcid rela­tor dels hor­rors, les tragèdies i les com­pli­ci­tats que els nos­tres avis, oncles, parents i amics varen pro­ta­go­nit­zar fa només setanta anys, va fer memo­ra­ble. Hi vam visi­tar la mina d'en Negrín i l'edi­fici que li fa d'aixo­pluc, on tre­sors del govern espa­nyol s'ama­ga­ven i es pro­te­gien de les bom­bes de Franco; vam cami­nar els escas­sos 15 minuts fins a arri­bar al pas fron­te­rer per on pri­mer Azaña i després Aguirre i Com­panys varen tra­ves­sar a l'Estat francès bus­cant-hi aixo­pluc polític fugint de la barbàrie de la guerra. I vam ser pro­ta­go­nis­tes, al final de la tarda, d'una visita col­pi­dora, didàctica, amb lec­tura inclosa de car­tes fami­li­ars, a la platja d'Arge­lers. Ser física­ment, una tarda d'hivern, en aque­lla sorra humida on tan­tes i tants dels nos­tres –en pre­ca­ris camps de con­cen­tració i sot­me­sos a la força del vent, la deso­lació, el menys­preu, pas­sant fred, misèria, gana i por, molta por, sense cap altra ajuda que la seva mútua com­pa­nyia– van pas­sar anys és edu­ca­tiu. Molt edu­ca­tiu.

Un dia intens. Un exer­cici impres­cin­di­ble per enten­dre el que vàrem ser, el que som i el encara ara són i patei­xen molts coe­ta­nis quan han d'aban­do­nar, dei­xant-ho tot, la seva pàtria.

L'avi Lluís, que va estar 8 anys exi­liat, subs­criu­ria la frase que pre­si­deix una de les parets del Museu Memo­rial de l'Exili de la Jon­quera: «La lli­ber­tat viu lluny d'aquí, i això és l'exili» (William Shakes­pe­are a El rei Lear).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.