Escarrassar-se o ignorar

En la meva adqui­sició dels millors argu­ments per reco­brar el temps per­dut i no pas a la manera de Proust –tot mesu­rant la mag­da­lena amb el cafè amb llet–, em trobo amb fets i amb gent si més no curi­osa, en la seva bon­dat per expli­car-me la bru­tal neces­si­tat que tenim de replan­te­jar-nos més d'una de les for­mes que fem ser­vir per con­viure.

Recor­dem un cas recent, almenys en aquells aspec­tes que em van cri­dar l'atenció: un bon dia les bústies de la població cos­ta­nera de Cunit ana­ven ple­nes d'elo­gis cap a l'alcal­dessa (des­co­nec qui va pagar la publi­cació). Ella, des­ta­cada mem­bre del PSC i sena­dora per Tar­ra­gona, es deba­tia en un con­flicte amb la medi­a­dora de la cul­tura musul­mana i emple­ada muni­ci­pal, Fatima Ghai­lan. També hi havia la presència de l'asso­ci­ació isla­mista de la loca­li­tat. La fis­ca­lia dema­nava entre cinc i dos anys de presó per a qua­tre mem­bres d'aquesta asso­ci­ació isla­mista, entre ells el pre­si­dent i l'imam de la loca­li­tat. Els càrrecs eren ame­na­ces, coacció i calum­nies. L'encert, segons el par­tit polític de l'alcal­dessa, va ser que l'emple­ada muni­ci­pal retirés la denun­cia i evités la detenció de l'imam. Els fulls a les bústies van treure importància a aquests fets per con­si­de­rar-los «un con­flicte pri­vat» i es va negar que hi hagués qual­se­vol pro­blema a la comu­ni­tat musul­mana de Cunit. Els dia­ris en van anar plens i una emo­tiva entre­vista a Fatima Ghai­lan, en el pro­grama Els matins de TV3 va aca­bar de donar la dimensió i el greuge del què estava pas­sant.

La frase que vull rete­nir és sobre l'alcal­dessa i diu que és una per­sona «humana i sen­si­ble a les injustícies» i que va trac­tar «de evi­tar la judi­ci­a­li­zación de la con­vi­ven­cia». Després hi ha hagut actes amb aplau­di­ments per a l'alcal­dessa, de totes les parts de l'apa­rell soci­a­lista, i des­co­nec quins han estat els suports per a l'emple­ada muni­ci­pal. Crec que estem a les bece­ro­les per enten­dre uns dels dra­mes amb més com­ple­xi­tat a què s'enfronta la Cata­lu­nya ama­ble: el des­co­nei­xe­ment del que fa i creu la immi­gració.

La meva mag­da­lena es diu una nova mora­li­tat en la política, i no em refe­reixo a la moral dels diri­gents polítics que tenen apa­rell, fulls d'infor­mació i cops a l'esquena a dojo. Sinó a la reflexió sobre el valor moral i els argu­ments reli­gi­o­sos que han de pren­dre part en un debat com en el de la Fatima Ghai­lan i que estan absents en un acte de man­te­nir postu­res molt poc asse­nya­des per a la con­vivència.

A Cunit es va deci­dir que no era segur per al govern muni­ci­pal ser neu­tral i evità posar-se al cos­tat de l'emple­ada. No és pos­si­ble, per a un govern, ser neu­tral en qüesti­ons de mora­li­tat i, en un cas com el que ens ocupa, negar-se: empo­breix el debat sobre els drets i deu­res que hi hau­ria d'haver en la comu­ni­tat islàmica i cata­lana, de manera cons­tant i asse­nyada. Les dis­cus­si­ons sobre la justícia i els drets d'una comu­ni­tat, sigui la que sigui, són ine­vi­ta­bles i reper­cu­tei­xen en el sig­ni­fi­cat moral de la soci­e­tat que els prac­tica i en la bon­dat o mal­dat del qui els imposa.

No vol­dria donar a enten­dre que revi­ta­lit­zar el dis­curs públic en la vida democràtica vol dir enfron­tar-se al que una gran part de la soci­e­tat creu, en detri­ment de la més petita. De cap de les mane­res; hi ha un bé comú per sobre de les cre­en­ces i el man­te­ni­ment secu­lar de les tra­di­ci­ons. Un bé comú gai­rebé tan sen­zill que fa fere­dat apli­car-lo, per això mateix, per la seva sen­zi­llesa. Perquè a l'hora de fer política, la base prin­ci­pal és el res­pecte, però amb un canvi subs­tan­cial de matís. La línia seguida fins ara de res­pec­tar les con­vic­ci­ons morals i reli­gi­o­ses d'aquells que con­vi­uen amb nosal­tres amb ignorància o silenci, ha de tenir un altre com­po­nent.

Res­pec­tar, fins ara, ha sig­ni­fi­cat: igno­rar, dei­xar-los estar i seguir pro­ces­sant la vida pública com si no exis­tis­sin, quan són gai­rebé més del 20% de població activa; vull dir que els tro­bes al super­mer­cat, als cines, a l'escola dels teus fills o a les cues de la Segu­re­tat Social. Evi­tar-los pro­voca, encara que ningú no vul­gui afir­mar-ho, un res­sen­ti­ment que dóna alè de vida als fona­men­ta­lis­mes, siguin d'una banda o l'altra. En comp­tes d'evi­tar conèixer la moral i les con­vic­ci­ons reli­gi­o­ses d'aquells que ens acom­pa­nyen en la vida diària, els igno­rem perquè és més esca­ient, ens diuen. En canvi hauríem d'aten­dre'ls de manera més directa, posant en dubte, dema­nat acla­ri­ments i, a vega­des, escol­tant i apre­nent d'aques­tes cul­tu­res que sem­blen allu­nya­des de la nos­tra. Les polítiques de tra­var conei­xe­ment és una idea molt més reei­xida que les polítiques d'evi­tar. Si com a soci­e­tat bus­quem el debat sobre la veri­ta­ble justícia social que con­du­eix al bé comú, del cert aquells que tin­guin aquesta moral de con­ducta seran més efec­tius a l'hora de posar les bases per a una soci­e­tat més justa.