Canvi no, evolució

Feia poques hores que a La Mon­cloa havia començat la mudança davant els ulls enai­guats de força ciu­ta­dans espe­rançats quan, a uns 600 quilòmetres, a Sit­ges, ja es posava de mani­fest que l’impacte del relleu pro­ba­ble­ment que­darà entre zero i res, almenys pel que fa a Cata­lu­nya. Pot­ser encara no havien grei­xat prou els pos­si­bles nous argu­men­ta­ris, però el cas és que tots els repre­sen­tants polítics del Par­la­ment que par­ti­ci­pa­ven en un debat del Cer­cle d’Eco­no­mia sobre el futur del país –hi eren tots menys la CUP– van rei­te­rar sense gai­res mati­sos les matei­xes lle­ta­nies a què ens tenen ave­sats. De res van ser­vir els precs de l’esforçat mode­ra­dor, el catedràtic Antón Cos­tas, perquè els ponents “ens dones­sin una ale­gria” en forma d’acos­ta­ment, de diàleg serè... I és que algu­nes coses no són tan fàcils de modi­fi­car, com s’havia ensu­mat tot just començar la taula rodona, quan des de l’orga­nit­zació van comu­ni­car a Cos­tas per l’ore­llera (que diu Goo­gle que és la forma cor­recta de dir pin­ga­ni­llu) que exigís als repre­sen­tants polítics que s’expres­ses­sin en cas­tellà. L’ele­gant Cos­tas va ser taxa­tiu: allà tot­hom par­la­ria en l’idi­oma en què se sentís còmode. I ho va sal­dar amb una broma afec­tu­osa aler­tant que ell mateix par­la­ria en gallec, la seva llen­gua materna, si algú feia el repa­tani. A la vista de situ­a­ci­ons com aquesta i de cer­tes posi­ci­ons enro­ca­des, la reflexió és que no n’hi ha prou amb el canvi. Cal evo­lució.