Tàctica fallida

Mari­ano Rajoy fa un pas enrere. Si diven­dres la victòria de la moció de cen­sura de Pedro Sánchez l’obli­gava a reco­llir les seves cai­xes de La Mon­cloa, ahir era ell mateix qui anun­ci­ava que no seguirà al cap­da­vant del Par­tit Popu­lar. “És el millor per al PP, per a mi, i per a Espa­nya”, sen­ten­ci­ava en la pri­mera apa­rició pública després del desa­llot­ja­ment. La con­tinuïtat al cap­da­vant del par­tit era invi­a­ble després d’osten­tar el dubtós honor de ser l’únic que ha per­dut una moció de cen­sura en democràcia. Man­te­nir-s’hi només s’hau­ria pogut jus­ti­fi­car per estal­viar-se la guerra interna que s’obrirà a par­tir d’aquest mateix moment. La bata­lla per a la suc­cessió està ser­vida.

Abans dels aplau­di­ments dels seus que el van fer emo­ci­o­nar, el líder popu­lar es rei­vin­di­cava. Rajoy per­so­ni­fica com ningú l’immo­bi­lisme polític fet estratègia. L’ha prac­ti­cat des del novem­bre del 2011 fins al juny del 2018. Amb Cata­lu­nya, no es va immu­tar amb la petició de pacte fis­cal que li feia Artur Mas el 2012, tam­poc amb les grans mani­fes­ta­ci­ons inde­pen­den­tis­tes que se suc­cei­rien des d’aquell any, i encara menys amb les peti­ci­ons dels par­tits sobi­ra­nis­tes per acor­dar un referèndum. A Rajoy l’immòbil, la tàctica li ha fallat una única vegada: amb la sentència del cas Gürtel. Pablo Igle­sias, Andoni Ortu­zar i, per des­comp­tat, un bon gra­pat de diri­gents popu­lars el llo­a­ven després de fer pública la seva marxa. Tracte pro­to­col·lari en fune­rals polítics.