Actors gens secundaris

Ada Colau ha apro­fi­tat la inves­ti­dura de Pedro Sánchez per dema­nar “un gest huma­ni­tari: l’acos­ta­ment dels pre­sos”. La post­de­mocràcia també és això: aba­ra­tir drets humans tot pido­lant “ges­tos huma­ni­ta­ris” que ja en la superfície de la superfície elu­dei­xen un sen­tit ple de la justícia. És lògic que fami­li­ars i advo­cats dels pre­sos recla­min el tras­llat dels pre­sos a pre­sons cata­la­nes en com­pli­ment d’una mesura tipi­fi­cada. Però que un polític de pri­mera fila com Ada Colau implori “l’acos­ta­ment dels pre­sos” quan estem par­lant d’una presó pre­ven­tiva ale­gal i d’unes ins­truc­ci­ons judi­ci­als més que sos­pi­to­ses d’irre­gu­la­ri­tat –no ho dic jo, ho diuen experts en dret penal–, és com rui­xar un grem­lin amb una mànega d’aigua: es mul­ti­pli­ca­ran, es mul­ti­pli­carà el mal, per molt que el mal intenti ser tune­jat com a “gest huma­ni­tari”, perquè la justícia serà bes­can­vi­ada per una clemència igno­mi­ni­osa. En aquest sen­tit les dimis­si­ons democràtiques de l’esquerra espa­nyola for­ti­fi­quen la degra­dació auto­ritària en què ens tro­bem. Aquí està l’alcalde de Ter­rassa, Alfredo Vega (PSC), dis­po­sat a lubri­fi­car els pit­jors tics en con­tra de la lli­ber­tat d’expressió: com­mi­nant els ciu­ta­dans “a expres­sar-se en l’àmbit pri­vat”. Aquí està l’alcalde de Mataró, David Bote (PSC), orde­nant que la Poli­cia Muni­ci­pal, sense l’empara de cap llei, revisi male­ters dels cot­xes i, en nom de “la segu­re­tat”, requisi arse­nal inde­pen­den­tista: llaços grocs i creus gro­gues. O aquí tenim el bucle tau­tològic de Pablo Igle­sias: “És evi­dent que els con­se­llers fugats o a la presó no poden exer­cir com a polítics perquè física­ment no estan allà [a Cata­lu­nya].” El pre­sent no podria estar més atapeït d’actors secun­da­ris impres­cin­di­bles perquè l’apa­rat repres­siu fun­ci­oni com fun­ci­ona: a ple ren­di­ment.