Carver

Car­ver. Si un càncer de pulmó i una llarga car­rera de beve­dor no ho hagues­sin impe­dit, un dia d’aquests faria vui­tanta anys. El mes­tre del relat breu de la lite­ra­tura ame­ri­cana, Ray­mond Car­ver, va morir als cin­quanta anys. En feia deu que havia acon­se­guit dei­xar l’alco­hol. Alcohòlics Anònims i la con­vivència amb la poe­tessa Tess Gallag­her li van donar aquells deu anys d’esta­bi­li­tat i d’escrip­tura. Poc abans de morir va publi­car el dar­rer conte: Encàrrec. Car­ver el dedica al seu men­tor lite­rari, el rus Anton Txèkhov. És una recre­ació dels dar­rers dies de la vida de Txèkhov. El relat comença com l’entrada d’una enci­clopèdia: Txèkhov. S’hi des­cri­uen les visi­tes que rep al bal­ne­ari de Badenwei­ler, a la Selva Negra, entre altres de la cele­bri­tat literària del moment, Leo Tols­toi, una per­so­na­li­tat a les antípodes de Txèkhov. L’arra­va­tat Tols­toi el tro­bava una mica “nena”, però se l’esti­mava. El nos­tre escrip­tor, tuber­culós, era al bal­ne­ari amb Olga, la jove actriu amb qui s’havia casat. La nit de la mort de Txèkhov el conte de Car­ver fa un gir, un canvi de foca­lit­zació: dels fets a la ficció. Davant la gran­di­o­si­tat silen­ci­osa de la mort veiem com Olga intenta ges­ti­o­nar el buit i el caos, com s’aferra a ritu­als con­so­la­to­ris. De bon matí, l’actriu crida un cam­brer i li omple el cap amb un des­ga­vell de parau­les en rus que el pobre xicot (ale­many) no pot enten­dre. Li està fent un encàrrec, que comen­cin els pre­pa­ra­tius per al fune­ral del gran Txèkhov. El noi, però, només pensa a com reco­llir un tap de xam­pany que ha que­dat al terra (vist que tot era dat i beneït, la nit ante­rior el doc­tor que l’ate­nia els havia pro­po­sat pren­dre’s l’última copa). Mig ator­dit i sense enten­dre res, el xicot acon­se­gueix, amb un gest ràpid, posar-se el tap al puny: posar ordre. És el movi­ment final del conte: de la mort als petits detalls de la vida que segueix. Car­ver va fer ser­vir el mes­tre rus per prac­ti­car la seva pròpia, immi­nent, mort. I amb la tri­vial obsessió del cam­brer ens fa el dar­rer encàrrec: la vida. Mal­grat tot, sem­pre la vida.