Estàtues russes

A Rússia, les noies que es diuen Aurora estan acos­tu­ma­des que els nois els repli­quin: “I jo Potemkin.” Ho he tro­bat en un lli­bre de Ser­gei Dov­la­tov, el gran cro­nista crític i humorístic de l’època soviètica, que es va aca­bar exi­li­ant a Nova York, on va morir. L’Aurora va ser el vai­xell de guerra que va anun­ciar amb una cano­nada l’inici de la Revo­lució. Està atra­cat en un dels molls de Sant Peters­burg i és objecte de la curi­o­si­tat dels turis­tes i, sobre­tot, de l’admi­ració dels natu­rals del país. El cui­ras­sat Potemkin es movia per Odessa, al mar Negre, i va ser pre-revo­lu­ci­o­nari. Eisens­tein el va immor­ta­lit­zar, i Billy Wil­der ens va fer saber que va ser des­ba­lles­tat: el jove comu­nista d’Un, dos, tres es pro­met amb la filla de l’amo de la Coca-Cola amb unes ali­an­ces “foses amb l’acer del Potemkin”. Després aquest jove arri­barà a gerent de l’empresa del sogre i es casarà amb un anell fos amb el mate­rial que els miners extre­uen de les mines d’or.

Lenin, que va acci­o­nar a distància el canó de l’Aurora, manté monu­ments, car­rers i pla­ces a tots els pobles i ciu­tats de Rússia. En els monu­ments sem­pre està de per­fil, sem­pre aixeca un dit enlaire i sem­pre porta abric. La Revo­lució va ser a l’octu­bre –el novem­bre, segons el calen­dari lla­vors vigent a Rússia–, i entre octu­bre i novem­bre comença l’hivern rigorós que no aca­barà fins a final d’abril. L’abric de bronze de Lenin fa venir calor a l’estiu, però la calor dura poc. I Sta­lin? Que­den monu­ments dedi­cats a Sta­lin? No en vaig veure cap. Els van treure tots perquè Lenin i la seva obra lluïssin més. Al peu d’un Lenin escultòric em pre­gunto si la poca afa­bi­li­tat dels boti­guers, cam­brers i taqui­llers rus­sos no es deu al fet que el líder revo­lu­ci­o­nari els va alli­be­rar d’haver de ser­vir aristòcra­tes i bur­ge­sos. Els turis­tes som bur­ge­sos. O petit­bur­ge­sos, que encara sona pit­jor. Els nous rics rus­sos que cir­cu­len amb cot­xes caríssims per les pla­ces i avin­gu­des dedi­ca­des a Lenin i que viuen en palaus són una rèplica de l’aris­tocràcia. Quin posat han de fer davant seu els que cobren qua­tre rubles per ser­vir-los? Quin, davant nos­tre? A Israel em vaig tro­bar amb una acti­tud sem­blant. Pot el poble esco­llit per Déu por­tar un cafè o fer el llit a un gen­til? Ser­vien el cafè amb cor­di­a­li­tat a la taula del cos­tat, ocu­pada per jueus arri­bats d’Amèrica.

Al riu de Mos­cou s’aixeca un monu­ment de bronze apa­ratós i estrany. Una figura humana de cos sen­cer emer­geix d’una cara­vel·la. Havia de ser un monu­ment a Colom des­ti­nat a la ciu­tat de Nova York. Nova York no el va voler, i es va que­dar a Mos­cou. L’escul­tor va can­viar el cap de la figura: el de Colom pel del tsar Pere el Gran. Es va com­prar un pis a la casa del davant i des de la fines­tra con­tem­pla cada dia la seva obra.