Esperança

El dis­sabte dia 16, al Pavelló de la Vall d’Hebron (un edi­fici, per cert, que fa venir ganes d’esbri­nar on viu el seu arqui­tecte) va tenir lloc l’Assem­blea Gene­ral d’Òmnium Cul­tu­ral. Va ser un esde­ve­ni­ment extra­or­di­nari: des de la lec­tura d’una carta del pre­si­dent Jordi Cui­xart escrita a mà des de la presó de Soto del Real fins al dis­curs final de l’encara no engar­jo­lat vice­pre­si­dent Mar­cel Mauri, l’acte va ser alhora una defensa acèrrima del dret de la cul­tura a expres­sar-se com vul­gui, una crida a la inclusió de com més per­so­nes millor (“no m’importa d’on venen els avis o àvies de ningú”, Mauri dixit) i una crida immensa a favor de la lli­ber­tat dels pre­sos polítics i del retorn dels exi­li­ats. Tot veient com l’asso­ci­ació cul­tu­ral més gran d’Europa va acon­se­guir cele­brar aquest acte pre­si­dit per un home que fa vuit mesos que mal­viu entre rei­xes, em vaig veure superat per una onada com­bi­nada d’asto­ra­ment i de ràbia i d’admi­ració.

El dimarts dia 19, en una església des­sa­cra­lit­zada brus­sel·lesa, va tenir lloc una taula rodona sobre Cata­lu­nya, amb Liz Cas­tro, jo i Chris Bam­bery, soci­a­lista i inde­pen­den­tista escocès i co-autor del lli­bre Cata­lo­nia Reborn, que va dir: “A Escòcia tenim clar que el nos­tre procés i el de Cata­lu­nya són inse­pa­ra­bles. No tinc cap dubte que ens en sor­ti­rem.” Vist l’ambi­ent de des­a­fi­a­ment intel·ligent que es res­pi­rava a la Vall d’Hebron i escol­ta­des les diver­ses raons d’un acti­vista bre­gat com el Chris, jo tam­poc. Ara bé, mai no n’he tin­gut.