El que va succeir era inevitable

Tit­llar d’ine­vi­ta­ble el que va suc­ceir era pot­ser el més encer­tat; ara bé, què era una cosa i què era l’altra? Què era el que pre­su­mi­ble­ment havia de pas­sar i què no ho era? Hi ha coses que són molt fàcils de dir, comen­tar o bé lamen­tar una vegada han succeït. Si el resul­tat ha estat afir­ma­tiu o tan sols favo­ra­ble, el comen­tari és fàcil. Escrit o bé par­lat amb l’afe­gitó “jo ja ho havia dit”, o bé “es veia venir”, o bé “era claríssim”, o el més tri­om­fa­lista de “jo ho repetí, que era ine­vi­ta­ble”, fat­xen­de­jant, tal com ho qua­li­fi­quen alguns peri­o­dis­tes vete­rans. Lle­gint aten­ta­ment les decla­ra­ci­ons de les figu­res polítiques, de les que cre­uen que ho seran i dels comen­ta­ris­tes expe­ri­men­tats vete­rans –n’hi ha alguns, tot i que me’n guar­daré prou, de fer una selecció; qui soc jo? i ara!— que sense expo­sar-se massa han anat seguint els esde­ve­ni­ments des de la rat­lla, fet pro­fes­si­o­nal del qual no tot­hom pot enva­nir-se. Mesu­rar l’atre­vi­ment, la prudència, el conei­xe­ment de les per­so­nes i l’esce­nari de manera encer­tada resta sols a l’abast de molt poques per­so­nes d’aquesta pro­fessió tan difícil, tan enve­jada –els que tri­om­fen, és clar– i de la qual l’única mesura per valo­rar-la és l’opinió dels lec­tors. I dic dels lec­tors perquè la dels polítics o pre­polítics és ten­den­ci­osa gai­rebé sem­pre. L’expressió tan i tan cone­guda de tirar l’aigua al seu molí, és la més cor­rent i la més prac­ti­cada. Si la prac­tica el propi interes­sat, hom ho troba natu­ral. “A casa no t’hi por­ta­ran res!”, diu encer­ta­da­ment la dita. I res hi por­ten. Amb tot, s’han de faci­li­tar les coses perquè les empen­te­tes de l’opinió l’empe­nyin a un. Ara seré jo el que, d’alguna manera con­tra­ri­ant el que escric, em posaré en remull. El nou pre­si­dent Quim Torra, del qual hom ha de dir que sem­bla un polític veterà, tre­ba­llat i ado­bat com la pell d’un sofà de bisó, actua sor­pre­nent­ment amb vete­ra­nia política i escar­men­tat i des­con­fiat. No ho diria ningú, que tan sols fa qua­tre dies que va ser nome­nat i pocs menys que nomenà govern. És un home, el pre­si­dent, que fa la impressió que acaba la legis­la­tura en lloc de començar-la. Jo diria, veient-lo deba­tre, que, tot i tenir el cap ple d’assump­tes, des de fas­ti­go­sos i per­ju­di­ci­als per a Cata­lu­nya fins a d’altres arra­bas­sats amb la llei de l’embut, i un calaix de rei­vin­di­ca­ci­ons per retor­nar l’esta­tus de Cata­lu­nya almenys on érem, abans dels pro­ble­mes i de les insa­cu­la­ci­ons; és un home, repe­teixo, que donarà molt de joc al govern de la Gene­ra­li­tat i fins on sigui pos­si­ble i un xic més, en la vella rei­vin­di­cació de república i inde­pendència. Hom, quan ho escriu per publi­car-ho, sent una calo­reta a les gal­tes. No he par­lat en abso­lut de les senyo­res que han acce­dit al govern, de les quals hi ha molt a dir i no pas dolent. Tot i que és encara pre­ma­tur, hom diria que el pre­si­dent les devia conèixer prou bé. M’estra­nya­ria que hagués estat un cop de sort. Queda per a la set­mana vinent.