Europa naufraga

Cen­su­rar des d’una pre­tesa supe­ri­o­ri­tat moral les bai­xe­ses come­ses a d’altres con­ti­nents és l’esport pre­di­lecte dels euro­peus. Enga­llar­dits com estàvem con­tra les gàbies cani­nes on el per­di­guer Trump havia con­fi­nat nens sepa­rats dels pares, hem hagut de mun­tar una cimera d’urgència per tapar-nos les ver­go­nyes de l’asso­le­llada Medi­terrània. Res no impor­tava que des del 2017 la quota de dis­set mil refu­gi­ats que el govern espa­nyol es va com­pro­me­tre a aco­llir hagués que­dat reduïda a uns pocs cen­te­nars de per­so­nes. Tam­poc no amoïnava gaire als manai­res que cada nau­fragi a l’Estret s’endugués mar ensota una altra glo­pada més de vides huma­nes. Però hi ha un prin­cipi molt més sòlid capaç de mobi­lit­zar consciències: les majo­ries par­la­mentàries. Amb Merkel a la corda fluixa a con­seqüència del pacte de govern amb els con­ser­va­dors de la Unió Social Cris­ti­ana –deno­mi­nació ben sarcàstica per a aquells que ame­na­cen de tan­car les fron­te­res–, la sort dels pas­sat­gers de les pas­te­res torna a ser pri­o­ritària a l’agenda. Però tam­poc no es pot renyar els ale­manys des de cap pre­tesa talaia moral, perquè ini­ci­al­ment van ser ells tot sols els qui van aco­llir fins a un milió de refu­gi­ats. I, per molt de fàstic que ens pro­vo­quin les decla­ra­ci­ons del minis­tre de l’Inte­rior, Mat­teo Sal­vini, tam­poc no podem donar gai­res lliçons als ita­li­ans, que fins ara han hagut d’afron­tar la crisi en soli­tari men­tre la resta miràvem cap a una altra banda. El gest del govern de Pedro Sánchez de per­me­tre el desem­bar­ca­ment de l’Aqua­rius ha ser­vit per invo­lu­crar nova­ment altres socis euro­peus, però ahir mateix el minis­tre de Foment espa­nyol, José Luis Ábalos, avi­sava que l’Estat espa­nyol no serà el sal­va­ment marítim de tots. Nau­fra­guen els refu­gi­ats i nau­fra­guen també els prin­ci­pis d’una Europa que ens havia d’enor­gu­llir. Ja ho sabem que una aixeta sem­pre oberta faria peri­llar l’estat del benes­tar. Però val més una Europa que pren­gui deci­si­ons dis­cu­ti­bles que no pas una d’ins­tal·lada en la indi­ferència, només pre­o­cu­pada per la con­tenció del dèficit i el con­trol de la prima de risc.