Irene Polo i el Quixot

La república ja hi era. La que va sal­tar pels aires el 1939, no la que es va insi­nuar i només insi­nuar el pas­sat 27 d’octu­bre. I era una república espa­nyola, com espa­nyola també és la monar­quia dels Bor­bons, però tenia el morat a la ban­dera i a Cata­lu­nya s’hi par­lava lliu­re­ment el català, i s’escri­via en la seva llen­gua i es publi­cava molt; Mare de Déu de la linotípia amb quin fre­nesí i amb quina qua­li­tat literària i periodística s’edi­tava premsa en aquest país.

L’ombra gegan­tina de Josep Pla sovint ha fet invi­si­ble l’alt nivell dels peri­o­dis­tes que tre­ba­lla­ven a Cata­lu­nya en la seva llen­gua abans que el gene­ral Franco ho enviés tot a rodar. Hi ha hagut Pla, però hi havia ales­ho­res molt més que Pla, un estol d’escrip­tors de diari –és a dir que escri­vien a diari en un diari camu­flats en l’ofici de peri­o­dista– que de no haver estat vícti­mes de la des­tra­lada de la Guerra Civil hau­rien donat volum i per­fum a la llen­gua i volada a la cul­tura d’aquest país.

Avui, els infa­ti­ga­bles llui­ta­dors per la veri­tat, justícia i repa­ració que un dis­sabte al mes es tro­ben a la plaça Sant Jaume per rei­vin­di­car la memòria de les vícti­mes del fran­quisme dedi­quen la seva con­cen­tració a les dones peri­o­dis­tes que van ser igual­ment vícti­mes de l’anor­re­a­ment del fei­xisme. Un meres­cut home­natge i un nom com a ban­dera de totes elles, Irene Polo, una dona bri­llant, una ploma excel·lent, una peri­o­dista sagaç, intuïtiva i única.

Per aca­bar, una idea; tots els que avui bran­den el Qui­xot per denun­ciar una supo­sada per­se­cució dels cata­lans con­tra Espa­nya, que com­prin també algun lli­bre d’Irene Polo, el lle­gei­xin, si és que ja han enlles­tit el cava­ller de la Manxa, i refle­xi­o­nin sobre els 40 anys de silenci de la llen­gua cata­lana.