Perejaume escriu

De tant en tant, un artista es posa a escriure i ens fa sor­tir els colors. Als qui ens hem hagut de bara­llar amb algun text ens passa cada vegada que Pere­jaume publica un lli­bre. L’escrip­tura d’aquest noi cami­naire que enfila mun­ta­nyes tot par­lant amb les her­be­tes i els arbres té el do de banyar de clare­dat tot el que toca. No és gens fàcil. Les coses, par­ti­cu­lar­ment les que tenen a veure amb l’art, sovint es resis­tei­xen a ser dites perquè, de fet, pro­ve­nen d’uns altres sis­te­mes de sig­nes con­tra els quals les parau­les s’esta­ve­llen. “Al cos­tat de la comu­ni­tat de fons, hi ha les diferències, inex­pug­na­bles, de detall”, deia Enric Sòria a propòsit dels escrip­tors que han incor­po­rat el comen­tari artístic en els seus die­ta­ris i han fra­cas­sat en l’intent de com­pren­dre la llum de Gior­gi­one o una dis­sonància de Ravel. A tot esti­rar, només podran cons­ta­tar que hi ha un tal qua­dre i una tal com­po­sició, però res de dins podrà ser trans­por­tat amb parau­les, almenys no sense sucum­bir a uns bal­bu­ce­jos revol­tants: “Això, això que hi ha i que no sé dir, però que és fet d’una matèria sem­blant a la llum, i a les partícules de pols que hi flo­ten, i que estén una espècie de tel boirós sobre la carn del món, però no ben bé, sinó que més aviat en dis­grega la forma per tor­nar-la a mode­lar ser­vint-se de la humi­tat que hau­ria que­dat a l’aire després de la pluja, encara que no podria asse­gu­rar-ho...” L’art posa a cada moment en evidència els límits de l’escrip­tor, que no fa altra cosa, com asse­nyala Sòria, que “tre­ba­llar sobre aquesta estu­pe­facció”. Enmig de la plana empor­da­nesa, el massís del Montgrí ha des­per­tat durant segles la curi­o­si­tat ines­go­ta­ble de pas­tors i geòlegs, com si damunt l’esplet grogós dels camps hagués bro­tat una pre­moció de desert. Què hi fa aquest aflo­ra­ment rocós plan­tat al mig del no-res? La imat­ge­ria popu­lar ho explica amb una asso­ci­ació mera­ve­llosa: el per­fil del massís des­vela la silu­eta d’una geganta ador­mida o d’un bisbe aja­gut, segons si som més sen­su­als que cas­tos i iden­ti­fi­quem el botó del cas­tell com un mugró o un anell. Aquest tipus de lle­gen­des fun­ci­o­nen com a apro­pi­a­ci­ons assu­mi­bles d’una forma que, si no, resul­ta­ria incom­pren­si­ble. El bisbe i la geganta són “una manera de par­lar” de les coses, una trans­po­sició de la rea­li­tat a través del llen­guatge o, si es vol, d’una ficció, d’un relat. Tam­poc és gens fàcil. A Treure una mare­dedéu a ballar, Pere­jaume car­rega una verge tro­bada a la mot­xi­lla, se l’emporta a “rum­be­jar” i escriu un lli­bre que és una nar­ració, un die­tari i un trac­tat d’art, tot alhora i sense indi­ges­tar com un d’aquells pedrots que ens fa empas­sar tan sovint aquesta lite­ra­tura. És un goig acom­pa­nyar-lo i apren­dre amb ell a “geo­lo­ca­lit­zar les parau­les” perquè pesin al lloc ade­quat, segu­res i fer­mes.