Cartetes i altres cosetes

La carta d’Oriol Jun­que­ras a la militància d’ERC, que Gabriel Rufián va lle­gir durant el congrés del par­tit el pas­sat cap de set­mana, ha fet nafre­tes i ha pro­vo­cat alguns udols. De manera sem­blant, la pro­posta de l’ANC de cele­brar primàries “repu­bli­ca­nes” als muni­ci­pis de més de 25.000 habi­tants, ha fet el mateix efecte. És veri­tat que el líder d’ERC podria haver polit una mica més la mis­siva i estal­viar-se algu­nes fibla­des, sobre­tot tenint en compte que hi ha molta gent que no és de la seva corda que també lluita per la seva lli­ber­tat. I també ho és que cada muni­cipi és un món i cada par­tit un con­ti­nent i que, lamen­ta­ble­ment, la coo­pe­ració no sem­pre és pos­si­ble ni ben rebuda quan els anta­go­nis­mes s’accen­tuen.

Tot això ens passa perquè hem estat massa opti­mis­tes dipo­si­tant en els par­tits una con­fiança exces­siva: es veu que els podem dema­nar la lluna en un cove però no els podem dema­nar que rebai­xin el seu pro­ta­go­nisme. Faríem bé de tenir-ho sem­pre pre­sent, això. No per fer-ne retrets sinó per no espe­rar més del que poden ofe­rir: són orga­nit­za­ci­ons dipo­sitàries d’ide­o­lo­gia amb inter­sec­ci­ons que els per­me­ten incloure-hi pac­tes però no difu­mi­narse ni renun­ciar a la pesca de vots. Nosal­tres faríem bé d’apro­fi­tar-ho si en aques­tes inter­sec­ci­ons hi cap la inde­pendència, i ells farien bé d’assu­mir que, en tant que dipo­si­ta­ris de l’acció política, les crítiques, les llo­an­ces i les assump­ci­ons dels errors i dels fra­cas­sos els són inex­cu­sa­ble­ment impu­ta­bles.