Tribuna
El dia del rapte
L’any 2011, l’escriptor nord-americà Tom Perrotta va publicar la novel·la The leftovers. El llibre, que està traduït al català, explica què passa al món després d’un fet vertaderament impossible, quan, en un sol instant, desapareixen de la superfície del planeta un 2% dels seus habitants –de totes les classes socials, de totes les races i a totes les latituds–, complint, així, una remota profecia bíblica. Que la desaparició tingui a veure o no amb la Bíblia o amb cap text religiós és també polèmic, perquè el relat es basa precisament en això: en una humanitat que no té respostes i no sap interpretar què va passar aquell dia, quan ‘els que han quedat’, els sobrants a què fa referència el títol, i que no han estat emportats, comencen a demanar-se tant sobre el sentit d’aquella desaparició com del que ara els resta de vida.
La novel·la ens parla de l’absurd d’un fet que, en veritat, no té cap lògica realista, però sí que l’autor s’esforça molt a donar-ne a totes les seves conseqüències. Com actuaríem si això s’esdevingués de veritat, com intentaríem donar-hi una explicació fonamentada en la ciència, potser interrogant-nos sobre quins trets poden tenir en comú tots els desapareguts; o si tots són, o no, bones persones i han estat emportats a un lloc millor, per fi salvats; o si els llocs on han estat vistos per últim cop conformen algun dibuix sobre la superfície de la terra. Si tot plegat té un sentit en forma de missatge diví, o simplement ecològic, com a advertència als que quedem. El seu inquietant per què.
Perrotta ens ve a dir que molts de nosaltres acabaríem bojos. Vivim atribuint sentit a tot el que ens envolta i ens esdevé. Si un fet així passés, sense cap lògica ni explicació creïble, s’obriria un esvoranc en la sensibilitat i la intel·ligència humanes capaç d’empassar-s’ho tot. No hi ha res més poderós que les creences. Aquestes mouen la gent per sobre de qualsevol altra cosa; allò que decidim creure sobre el que som, sobre el món i sobre la mena de vida que volem portar acaba condicionant la realitat última de tot plegat. De la qualitat de les nostres creences en depèn la qualitat de la nostra vida. I triar malament aquestes idees ens pot portar a destins espantosos.
El poble català també té entorn d’un dia d’octubre un trauma a interpretar. Què va passar realment aquell dia? Si realment ens vam autodeterminar, l’1-O, ¿per què no som efectivament una república –o sí que ho som? Va ser un referèndum vàlid? Sí? No? Què en van dir els observadors internacionals? Què en diran –i ja n’han dit– els responsables polítics catalans que el van muntar, davant del jutge? L’ha reconegut ningú, cap estat, se n’ha derivat cap reconeixement?
Aquell primer dia d’octubre també és el nostre dia del rapte. Se’ns va voler segrestar la capacitat de decidir; és ben veritat que no tots els col·legis van poder obrir, i que no tots els ciutadans convocats van sentir-se interpel·lats a votar en una disjuntiva que el Tribunal Constitucional havia anul·lat dies abans. Ara parlem de ‘fer república’ o ‘ser república’ i tot plegat sona abstracte i un punt ridícul, veient que ni s’ha pogut fer president Puigdemont després d’unes eleccions imposades –i acatades– i que tornem a ocupar la tasca política amb reiterades peticions de diàleg amb el govern de Madrid.
¿Aquell primer dia d’octubre ens farà embogir, també a nosaltres? És impossible, com s’ha dit, de girar full d’aquella jornada, oblidar-ho com si res no hagués passat. És un dia per a la història del catalanisme polític, i més enllà i tot –un dia important per a qualsevol demòcrata europeu–, quan es va veure fins a quin punt el nacionalisme espanyol era encara capaç de fer tota mena de barbaritats per fer valer la seva llei de ferro. L’Estat va atonyinar els ciutadans que el sostenen amb els seus impostos pel fet de voler exercir un dret de participació política. L’Estat que hauria d’estar al nostre servei ens va caure a sobre, amb tot el seu pes. Ni les bones maneres que hauria de tenir una democràcia emmarcada dins la UE van aconseguir refrenar la voluntat d’assotar milers de persones, que només volien dipositar pacíficament una papereta en una urna electoral.
Decidir què va ser aquell dia d’octubre ho és tot, com a la novel·la, de la qual se n’ha fet una sèrie de televisió més colpidora encara per les connotacions dramàtiques d’aquella ‘jornada particular’. Per al sobiranisme pot significar dolor, però també esperança, autoritarisme però també una victòria davant de les forces d’una llei que no tolera una justícia superior que s’atreveixi a qüestionar-la.
