Temps era temps

Sor­tint del con­cert de Joan Manuel Ser­rat al cas­tell de Pera­lada, ja de mati­nada, observo un magno­lier en un dels par­ter­res que vore­gen el cami­net del jardí. “Magno­lia gran­di­flora”, indica un rètol per si a algú, a aque­lla hora, se li des­per­ta­ven curi­o­si­tats botàniques, una even­tu­a­li­tat en la qual col·labora la tra­ducció cata­lana per acla­rir que es tracta d’una “magnòlia de grans fulles”. Amb aquesta pro­xi­mi­tat al límit de la rei­te­ració, les dues deno­mi­na­ci­ons fan un reflex tre­molós d’aigües pla­te­ja­des. Una mica com si et digues­sin que dos i dos fan qua­tre, però dei­xes­sin flo­tant a l’aire la pos­si­bi­li­tat que no ben bé. Si no has cai­gut ren­dit de ten­dresa durant les dues hores llar­gues de con­cert, ara és el moment de fer-ho, perquè les cançons de Ser­rat pro­du­ei­xen el mateix efecte que aquesta magnòlia alte­rosa en plena nit, amb la seva noteta com­mo­ve­dora al peu. “Per què plo­res, mare?”, vaig sen­tir que pre­gun­tava algú de la fila del dar­rere, i una veu ofe­gada res­po­nia amb un des­ma­nyo­tat “ai, no ho sé...”. Ser­rat polsa com ningú que jo cone­gui la corda de la nostàlgia. A mi, totes les seves cançons em por­ten la imatge esca­nyo­lida del germà gran, asse­gut davant nos­tre al men­ja­dor amb la gui­tarra, entre el llum de pàmpol i el toca­dis­cos del pare, can­tant-nos per Nadal amb veueta tren­cada allò de “Me la van rega­lar quan em vol­ta­ven som­nis dels meus setze anys”, men­tre els ulls minúsculs de la tia Paquita reful­gien com un der­vix giròvag rere les seves ulle­res de cul de got i l’àvia Maria plo­rava en silenci, sem­pre en silenci, amb les mans ple­ga­des a la falda. A nosal­tres, a l’hora de les postres, no ens visi­tava el déu de Sal­vat-Papas­seit, sinó la gui­tarra d’en Ser­rat. Vivíem dins les seves cançons, com si ens hagués pre­dit. Vèiem la sole­dat de La tieta en la nos­tra àvia, que era una d’aque­lles vídues de llarga durada de la post­guerra, tristíssi­mes i bon­da­do­ses. Només en aquell temps de “gomas y lava­jes”, se li podia haver acu­dit al pare fer seure la cana­lla a la cuina i dema­nar a la mare que s’hi ajupís també al dar­rere, amb la bata posada, les saba­ti­lles d’estar per casa, i immor­ta­lit­zar-los així, recol­zant el braç al ren­ta­plats obert perquè hi dis­tin­gim la vai­xe­lla on encara avui hi men­gem les sopes i la rajola absent del davant, aque­lla rajola des­calçada que vam aca­bar tra­ient perquè quedés al cen­tre de la foto­gra­fia un qua­drat de ciment, un forat còsmic com el que va ser­vir a la cine­asta Safaa Fathy per reconèixer la casa natal de Jac­ques Der­rida en la rajola anòmala que sem­pre havia estat encas­tada a l’inrevés: una sola rajola que falta, una entre cen­te­nars, és el melic d’un món. A Ser­rat, que fins i tot ens pro­jecta de pro­pina els fantàstics ninots de Xavier Nogués, li devem massa records per come­tre la bai­xesa ine­nar­ra­ble de repu­diar-lo.