Faixó, de la foscor a la llum

Al catàleg de l’exposició Al regne de Jaume Faixó, que es pot visitar a la Fundació Valvi fins al 21 de juny, hi ha una fotografia del taller que l’artista gironí tenia a la plaça de Catalunya. Ell no hi surt, potser perquè era qui agafava la càmera per documentar aquest racó d’habitació on s’hi veu el cavallet en un angle, amb un llum de pinça al damunt que devia servir per enfocar l’obra en curs, i un altre quadre de format més gran, ja acabat i emmarcat, estintolat contra una paret plena de degoters de pintura. Si em crida l’atenció aquesta fotografia és per la bellesa de la geometria que tracen l’obra inacabada del cavallet, la pintura emmarcada del mig i el rectangle de llum que entra per la finestra. Potser és un efecte òptic de la reproducció, però una mica d’aquesta claror de fora vessa també damunt l’obra més gran i estén una franja de llum que la travessa, es refracta en tocar a terra (una ratlla que es trenca) i acaba projectant un caminet blanc a la vertical exacta del centre de la composició. La imatge és perfecta, no tant pel joc de simetries com pel fet que corrobora la intuïció que transmet la visita a la Fundació Valvi: que tota l’obra de Faixó podria no ser altra cosa que una llarga travessia nocturna per anar a trobar la llum. El dia de la inauguració, Jaume Fàbrega ja va advertir que en la seva etapa final “Faixó s’il·luminava”; és a dir, que en els seus quadres el color negre amb què sempre se l’ha relacionat, aquell negre fondo de petroli cremat, de mica en mica s’anava retirant i cada vegada hi havia més groc, un groc una mica brut, d’or vell, de calda emboirada, i a vegades fins i tot algun indici de blau o de vermell, d’horitzó, de mar, de vida encesa. Com que se’ns en va anar tan d’hora, hi ha la temptació d’interpretar la seva pintura com una premonició luctuosa, l’expressió d’un caràcter retret, melancòlic o turmentat, però el fet és que aquesta foscor mai no és ofegadora. Més aviat és un negre que respira; s’hi fan porositats i retícules, fins i tot espirals presumides, a la manera de Beardsley, i fils que hi voleien per dins, com la cua d’un estel, com un caminet de bosc. La tristesa, la fatalitat, on són? Només en la recança de no tenir cada any una exposició tan extraordinària com aquesta.