Línies divisòries

Fa poc, els germans Roca d’El Celler han estat fortament criticats per veus independentistes pel fet d’haver acollit en un dels seus locals l’entrega dels premis Princesa de Girona (els mateixos Roca recentment crucificats per la caverna per haver donat dinar de franc als que defensaven les urnes l’1-O prop del seu restaurant). El seu cas obre dues reflexions generalitzables.

La primera és que un aspecte capital per fer possible la independència és l’augment del potencial econòmic del país: dona a Catalunya empenta i entitat en les seves reivindicacions, així com llocs de treball i riquesa. Altrament, seríem un altre Sàhara Occidental: oblidat, ignorable, menystenible. Tots els que sumen en aquesta activitat econòmica ajuden a fer-nos forts, i des de l’independentisme hem de demanar-los que facin tot el que puguin, amb legalitat i ètica, per tirar endavant les seves empreses. I en aquest àmbit ningú, llevat de cada empresari, sap quines pressions i xantatges pot tolerar la seva empresa abans de fer figa. No és el mateix oposar-se a l’unionisme des d’un establiment local de Banyoles que des d’una empresa amb molts clients a l’Estat espanyol. Cada empresari coneix els límits, què es pot permetre i què no, i no és feina de l’independentisme prendre aquestes decisions en lloc seu.

La segona és que l’unionisme ha fracassat en intentar aconseguir la reacció violenta del poble català que necessita amb desesperació per poder justificar el seu relat. Un cop fracassat aquest intent, ara n’han obert un de nou: forçar confrontacions a la nostra societat; mirar de forçar tanta gent com sigui possible, com ara els germans Roca, a posar-se en una cruïlla en què les decisions que prenguin es puguin interpretar com una definició política; dinamitar qualsevol pont existent, per tal de crear un país polaritzat, ulsteritzat, sense punts de connexió i en el qual serà impossible aconseguir cap mena d’acord majoritari: “O ets dels nostres o estàs contra nosaltres.”

Un exemple molt impactant d’aquesta estratègia ve dels Estats Units, on el radicalisme dels mitjans de comunicació republicans i dels mitjans afins han extremat la polarització de les posicions. Segons el Pew Research Centre, l’evolució de les seves enquestes sobre opinions polítiques als EUA mostra com, del 1994 al 2017, la distància en opinions entre la mitjana dels votants republicans i la dels demòcrates ha passat del 15% al 36%. La coincidència d’opinions entre els votants de tots dos partits, abans de dos terços, és ara només d’un terç. L’espai d’entesa, abans majoritari, s’ha buidat.

Caldrà lluitar contra aquesta estratègia, per tal de mantenir un país amable i acollidor, o es farà impossible eixamplar la base independentista. Cal triar entre la confrontació i el “casa meva és casa vostra”. No hi ha cap dubte de quina estratègia és la genuïnament nostra.