Catalunya fa nosa

No han tri­gat gaire a fer-se rea­li­tat les pre­vi­si­ons que el PP s’ha pro­po­sat anor­rear Cata­lu­nya fins a des­truir-la. Els cata­lans som per­so­nes huma­nes, amb vir­tuts i defec­tes com tot­hom, però gent tre­ba­lla­dora, oberta a les apor­ta­ci­ons de progrés, la cre­ació de riquesa, la cre­ació cul­tu­ral i científica, res­pec­tu­osa amb les altres per­so­nes resi­dents i tre­ba­llant a Cata­lu­nya.

les can­di­da­tes a diri­gir el PP, Soraya Sáenz de San­ta­maría i María Dolo­res de Cos­pe­dal, apos­ten en les seves cam­pa­nyes per il·lega­lit­zar els par­tits inde­pen­den­tis­tes. Per això dis­po­sen de la llei de par­tits polítics de 2002 que pre­veu situ­a­ci­ons en què es pot inter­pre­tar exten­si­va­ment si convé que aquests par­tits volen inti­mi­dar, fomen­tar la violència, fomen­tar el desor­dre, pri­var de la lli­ber­tat d’opi­nar, vul­ne­rar els prin­ci­pis democràtics i per­se­guir, dete­ri­o­rar o des­truir el règim de lli­ber­tats, impos­si­bi­li­tar o eli­mi­nar el sis­tema democràtic amb l’exclusió i per­se­cució de per­so­nes per raó de la seva ide­o­lo­gia. La ini­ci­a­tiva o passa pel Congrés o pel Senat o pel minis­teri fis­cal, amb inter­venció judi­cial per ana­lit­zar i deci­dir la con­currència de la il·lega­li­tat. El resul­tat pot ser tant la dis­so­lució com la sus­pensió del par­tit polític qüesti­o­nat. En el nos­tre cas els decla­rats inde­pen­den­tis­tes. Les raons sem­pre hi seran als ulls dels qui no esti­men Cata­lu­nya ni l’esforç dels cata­lans per fer, junts amb Euskal Her­ria, de motor econòmic del Regne d’Espa­nya.

Mani­fes­tar-se a Espa­nya con­tra Cata­lu­nya i les línies polítiques cata­la­nes sem­bla que doni força i capa­ci­tat elec­to­ral. Dre­tes i esquer­res espa­nyo­les aca­ben per posar-se d’acord per donar com­pli­ment a aquest objec­tiu de des­trucció i esbor­rat històric. Ha tor­nat amb els soci­a­lis­tes espa­nyols el nega­ci­o­nisme a les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes un mes després de la Moció de cen­sura del pre­si­dent M. Rajoy.

No hem vol­gut reconèixer que han fet molt mal a Cata­lu­nya durant aquests 40 anys trans­cor­re­guts en democràcia inde­fi­nida, un seguit de lide­rat­ges exclo­ents i exclu­sius o pac­tis­tes amb el Regne d’Espa­nya, però sem­pre egocèntrics, des de la dreta clàssica cata­lana, en oca­si­ons into­le­rant i imper­ti­nent amb els con­tra­ris, fins al soci­a­lisme burgès que hem vis­cut en el poder i en la tra­mi­tació par­la­mentària, tots amb sen­tit gre­gari de les llis­tes ele­gi­des i gri­sor política. La gri­sor ha res­tat intel·ligència a l’hora de fer. I seguim neces­si­tant intel·ligència i habi­li­tat.

Han per­ju­di­cat més la democràcia aques­tes acti­tuds de molts polítics que les pro­tes­tes labo­rals, les mani­fes­ta­ci­ons i les vagues rei­vin­di­ca­ti­ves, atu­rant també la pro­ducció a les empre­ses que trac­ten abu­si­va­ment la seva plan­ti­lla labo­ral. Els tre­ba­lla­dors han defen­sat i defen­sen amb més habi­li­tat que molts polítics el dret a rebre sala­ris dig­nes i con­di­ci­ons labo­rals pac­ta­des res­pec­tu­o­ses i esta­bles. La lluita con­tra la pre­ca­ri­e­tat i els bai­xos sala­ris exi­gei­xen amb urgència un pla de xoc que sem­bla no arri­bar ni tan sols de manera impro­vi­sada.

Cata­lu­nya i els cata­lans fem nosa a la pàtria cons­ti­tu­ci­o­nal que va inven­tar l’expre­si­dent José María Aznar. Els cata­lans som gent estra­nya que no té afició per les cur­ses de braus, però sí per la natura, el conei­xe­ment i els avenços científics, viure bé i saber gau­dir dels béns amb raci­o­na­li­tat i seny, con­ser­vant els patri­mo­nis al màxim en lloc de dis­se­mi­nar-los i tros­se­jar-los a l’hora de la mort. Cata­lu­nya és quel­com més que el que encara en diuen el Prin­ci­pat. Ens falta el Ros­selló, per­dut amb el Trac­tat dels Piri­neus. Ens fal­ten Sar­de­nya i Nàpols, per­du­des amb els Trac­tats d’Utrecht. Ens fal­ten les Illes Bale­ars i el Regne de València. Cata­lu­nya fou el pri­mer país euro­peu a ser tros­se­jat per des­truir la seva empenta i bene­fi­ciar que el duc d’Anjou es con­vertís en el rei Felip V, rei, duc i senyor de tots els ter­ri­to­ris con­fe­de­rats que cons­tituïen Cata­lu­nya, que eren i són Cata­lu­nya.

Però no van acon­se­guir l’objec­tiu final de fer des­a­parèixer Cata­lu­nya de la història. Cata­lu­nya segueix dem­peus qua­tre segles després de les des­fe­tes mili­tars i polítiques, amb la seva llen­gua, cul­tura i espe­rit d’ini­ci­a­tiva i risc empre­sa­rial que la iden­ti­fi­quen inter­na­ci­o­nal­ment, amb el seu tarannà libe­ral, democràtic i res­pectuós amb els drets de tots els que viuen, tre­ba­llen i fan Cata­lu­nya, inte­grats voluntària­ment en les tra­di­ci­ons i cos­tums d’aquest poble mil·lenari.