El gaspatxo

L’altre dia en Jordi Grau i jo parlàvem del gas­patxo. De mol­tes altres coses, i també del gas­patxo. No només de política viu l’home. O sí? Vam coin­ci­dir a dir que de petits no havíem sen­tit par­lar mai d’aquesta sopa. Quan ho vam fer per pri­mer cop, el nom no ens va agra­dar ni el vam enten­dre, i el con­tin­gut, vist de lluny i sabent que era fred, ens va sem­blar un exo­tisme d’ori­gen remot que no estava fet per a nosal­tres. Les sopes havien de ser calen­tes i amb poca colo­ració. En Jordi Grau ha des­co­bert les delícies del gas­patxo fa poc i, ara a l’estiu, no para de con­su­mir-ne. Jo vaig ser més mati­ner. Quan era jove i vivia amb els pares, una senyora d’Osuna, Sevi­lla, que feia fei­nes a casa es va ofe­rir per pre­pa­rar-nos un gas­patxo. Va resul­tar que a aque­lla senyora li feia fàstic el pa remu­llat, ingre­di­ent que, com el nom indica, fa que el gas­patxo sigui una sopa i no un brou, un batut o una crema, i en con­seqüència no l’usava. El resul­tat va ser una sam­faina crua aigua­lida al túrmix que no tenia atrac­tiu ni con­sistència. Un altre dia la mateixa senyora ens va voler fer arròs amb llet, un altre plat des­co­ne­gut. L’arròs va sor­tir covat, i més tard, quan en vaig tas­tar d’altres, vaig des­co­brir que la senyora s’havia obli­dat de la canye­lla, un altre ingre­di­ent fona­men­tal. El pare va sen­ten­ciar que en aque­lla casa s’havien aca­bat els estran­ge­ris­mes, i no es va par­lar mai més, o fins molt més tard, ni de gas­pat­xos ni d’arròs que no fos a la cas­sola.

Em vaig casar amb la neta d’un senyor d’Úbeda, Jaén, que havia vin­gut de jove a Cata­lu­nya. Es deia Paco, va dur sem­pre bar­ret cor­dovès, tenia la figura d’un pica­dor, era parent d’un torero –Car­ni­ce­rito de Úbeda–, s’havia fet cata­la­nista, par­lava el català amb un petit deix i era un pas­si­o­nal del gas­patxo. Com que en aquesta última matèria no adme­tia medi­o­cri­tats ni fal­si­fi­ca­ci­ons, a casa seva es con­fec­ci­o­na­ven uns gas­pat­xos excel­sos. La recepta va pas­sar de gene­ració en gene­ració i aquí tens expli­cada, Jordi Grau, la meva con­versió a la millor sopa freda que conec. Quan a casa o en un res­tau­rant en soc ser­vit em poso molt con­tent. A més, el gas­patxo des­men­teix aquells que per exem­pli­fi­car que dues coses no lli­guen es reme­ten a l’aigua i l’oli. Pot­ser científica­ment l’aigua i l’oli seguei­xen en el gas­patxo sepa­rats, però si està ben fet i ben batut sem­bla que els dos ele­ments hagin emul­si­o­nat junts, i aquest és el secret. Després d’aquesta diva­gació, en Jordi i jo vam tor­nar a la política: la reunió de con­tra­ris Sánchez-Torra, les llui­tes intes­ti­nes dels inde­pen­den­tis­tes que sem­blen irre­con­ci­li­a­bles...

L’estiu que no podia empas­sar-se res que no fos líquid, el pare va recórrer al gas­patxo ela­bo­rat segons la recepta de casa. Va ser l’últim ali­ment que va pren­dre.