Platja, matí i tarda

Els que van a la platja de bon matí fan com els de missa de set, que miren amb aire de supe­ri­o­rat els de missa de dotze. Què volen que els digui. Aquest any he bai­xat a mar qua­tre o cinc vega­des molt d’hora i he tro­bat una gent una mica trista, una gent que sem­bla que hagin hagut de fugir del llit perquè patien d’insomni, perquè els n’havia tret algú o perquè se’ls havia apa­re­gut el jutge Lla­rena al capçal. Un dia d’aquests, una dona jove i sola que tenia al cos­tat va anar rebent tru­ca­des al mòbil tota l’estona. Cada una li devia donar una notícia pit­jor perquè no se sabia estar esti­rada ni asse­guda i cami­nava inqui­eta, remu­gant i fumant. Em va arri­bar a posar nerviós i trist. Jo soc més de missa de dotze. O d’anar al mer­cat cap al mig­dia i no a les vuit, com fan els que diuen que a aque­lla hora hi tro­ben els pro­duc­tes més fres­cos o el filet que a les dotze els car­nis­ser et diu que ja s’ha aca­bat. Molt bé, doncs una mit­jana, que encara és més sabo­rosa. Al mig­dia la platja s’ha poblat de gent. Si hi ha algú que esti­gui trist queda neu­tra­lit­zat pels que riuen i fan rot­lla­nes i no paren d’entrar i sor­tir de l’aigua. De bon matí l’aigua és més plana, això és cert. Al mig­dia s’adapta a la mobi­li­tat i efer­vescència dels banyis­tes. Ara en vinc. És dis­sabte i encara hi havia més gent que els altres dies de la set­mana. Com sem­pre, m’he dis­tret més que mirant la gent des de la ter­rassa d’un bar, obser­va­tori dels jubi­lats. Homes i dones de totes les mides i d’expres­si­vi­tats diver­ses. Aquell del per­ruquí que es mulla els peus, aque­lles dues senyo­res que fa una hora que par­len dre­tes a tocar d’ones, aquells joves que han nedat fins a la boia i han tor­nat exte­nu­ats, el negres que venen pareos, les noies de cos­sos indi­fe­rents a la força de la gra­vi­tació uni­ver­sal que ja ha actuat sobre les dones grans, els nens que sem­blen retra­tats per Soro­lla, els tatu­at­ges... Des del bar molts tatu­at­ges no es veuen. Els pits de les joves i les grans, tam­poc. Ni la panxa desor­bi­tada d’aquell senyor. Al car­rer pro­cu­ren d’ama­gar-los i dis­si­mu­lar-los amb tèxtil a sobre. La platja és un gran desin­hi­bi­dor. Voyeur? Era el 14 jui­llet, enfants de la patrie.

A la tarda, el mar es fa fosc i es torna a encal­mar. La sorra agafa el color de les ser­ra­du­res de les sure­res. El sol s’ha situat a ponent i la gent s’hi gira, d’esquena al mar. Parlo d’una platja ori­en­tada a lle­vant. A Palamós o a Roses, les plat­ges que conec que miren a ponent, va dife­rent. Els nens i els pares que els vigi­len par­len en veu baixa. Uns nois juguen a vòlei com juga­ven a ten­nis els per­so­nat­ges d’una pel·lícula d’Anto­ni­oni: sense soroll i fins i tot sense pilota. La qui­e­tud és abso­luta. Sem­bla que la gent esperi un senyal del cel, sem­bla que d’un moment a l’altre hagi de levi­tar, sem­bla que no haguem pas­sat d’ado­ra­dors del sol.