Tribuna
Tres lliçons vinícoles
Una alegria de l’estiu ha estat tastar els vins frescos, orgànics, heterodoxos, mariners que fa Oriol Artigas entre el Maresme i el Vallès Occidental. De la presentació que Artigas ens va fer dels seus vins en podem extreure tres lliçons. Aquestes lliçons ens ajuden a canviar la nostra relació col·lectiva amb el vi i passar de l’actitud autonomista, del típic català que li agrada menjar i beure per evadir-se i amagar la pròpia covardia, a l’estructuració d’una catalanitat global i sobirana.
La primera lliçó, doncs, és literal. Artigas diu que el seu objectiu és vendre la meitat de la seva producció a Catalunya i l’altra meitat a l’estranger. Aquesta cosa tan diàfana és el paradigma del país emergent. La Catalunya del passat és la que és líder a Espanya; la Catalunya global, en canvi, té, a nivell econòmic però sobretot mental, un peu aquí i un altre a fora. A més, l’altre aspecte de l’objectiu d’Artigas és assegurar que l’èxit dels seus vins, que ja costen 150 dòlars a San Francisco, no impedeixi que els seus compatriotes també en puguin beure, ja que aquí valen entre 10 i 40 euros.
La segona lliçó és que Artigas, que va començar amb un esclop i una espardenya, al principi va tenir la gosadia de fer un web només amb les seves dades de contacte. El web era pur antimàrqueting i, efectivament, en tres anys només li van trucar tres persones. Ara bé, aquestes persones van resultar ser un distribuïdor nord-americà, un de francès i un de japonès. El model del qual venim funcionava al revés. La Catalunya de les olimpíades, del disseny i dels progres es basava a crear imatges de modernitat que emmascaraven les formes de subdesenvolupament heretades. Artigas mostra el camí contrari: l’èmfasi ja no és en la imatge sinó en allò que vulgarment se’n diu la qualitat del producte, però que en podem anomenar una mescla d’autenticitat heideggeriana i de metafísica marxista del treball, és a dir, l’esforç per produir una cosa que expressi una manera de ser concreta i singular.
La tercera lliçó té a veure amb l’espai. Artigas no cultiva les vinyes en paratges idíl·lics del Priorat, sinó que arreplega els trossos de terra que pot en una zona altament suburbanitzada. Per això, en lloc de buscar una suposada puresa, la seva filosofia consisteix a aprofitar tot el raïm que hi ha, tant si és pansa blanca autòctona com si és merlot aliè trasplantat, i redimir-ho amb la seva alquímia personal. Aquesta aproximació no dogmàtica i creativa als paisatges ni rurals ni urbans de l’àrea metropolitana es pot aplicar fàcilment a tots els àmbits. La incògnita, és clar, és si algun dia serem capaços de traduir a nivell polític aquesta vitalitat global dels nostres individus genials.
