La mediocritat

Vivim uns temps de devas­tació cul­tu­ral, intel·lec­tual i política. Hi ha en el nos­tre món una invasió de medi­o­cri­tat incons­ci­ent exer­cida amb pre­potència. Des de la supe­ri­o­ri­tat dels que es cre­uen cri­dats a grans des­tins rebem cada dia pro­pos­tes incon­sis­tents, pro­cla­mes sense argu­ments, dia­tri­bes ferot­ge­ment gratuïtes. L’expressió més pal­pa­ble de medi­o­cri­tat la podem tro­bar en l’exer­cici anònim de la impu­ni­tat super­fi­cial i frívola des de les xar­xes soci­als; la uti­li­tat indis­cu­ti­ble de l’eina és per­ver­tida per uti­lit­za­ci­ons abu­si­ves i sense sen­tit que cam­pen al seu aire i escam­pen cugula com si res. És molt pro­ba­ble que cap de nosal­tres no escapi a la medi­o­cri­tat i que, en el con­junt indes­tri­a­ble de la mit­ja­nia, l’excel·lència esti­gui reser­vada a poques ments pri­vi­le­gi­a­des que tenen capa­ci­tat d’anàlisi, de reflexió, de síntesi i d’expli­cació i que hi afe­gei­xen una deli­cada i sen­si­ble intel·ligència emo­ci­o­nal, quasi poètica.

Els medi­o­cres cons­ci­ents superen la seva pròpia medi­o­cri­tat amb constància, amb insistència, amb esforç i dedi­cació. Hi ha en canvi la medi­o­cri­tat exer­cida des de la inconsciència, des de la supèrbia i l’orgull. Els que cre­ient-se molt savis pon­ti­fi­quen, des­qua­li­fi­quen, menys­te­nen o gratuïtament insul­ten són els que de fet es mouen per una medi­o­cri­tat pan­ta­nosa i enfan­gada sense cap capa­ci­tat d’autocrítica. Saber pren­dre distància, ampliar el focus i l’angle de visió, sense per­dre la noció de la pro­xi­mi­tat, de la rea­li­tat quo­ti­di­ana, bus­car la rea­li­tat tan­gi­ble, els pro­ble­mes con­crets i enca­rar-los amb fer­mesa i clare­dat és l’antídot con­tra les rea­li­tats vir­tu­als que es volen impo­sar. Parlo de tot i de res, de tot­hom i de ningú. Són refle­xi­ons d’un diu­menge a la tarda que em por­ten a afir­mar una obvi­e­tat que per­dem de vista: hi ha vida més enllà de Twit­ter.