Frases per a l’ocasió

El més fàcil hau­ria estat dedi­car aquesta columna al ridícul espec­ta­cle inter­na­ci­o­nal de Lla­rena però m’hi he resis­tit perquè també és molt neces­sari, ni que sigui de tant en tant, fer autocrítica de l’espec­ta­cle a les pròpies files; el nos­tre ridícul ens hau­ria de pre­o­cu­par sem­pre molt més que l’aliè. Aquests dies, assis­tint a la bata­lla de sigles al sobi­ra­nisme (entre velles i noves però, sobre­tot, entre noves i novíssi­mes), m’han vin­gut diver­ses fra­ses cèlebres al cap perquè, com és sabut, hi ha una frase per a cada ocasió. La pri­mera és aquell “¡Cuerpo en tierra, que vie­nen los nues­tros!”, un crit cèlebre que s’atri­bu­eix al polític gallec Pío Caba­ni­llas, que va patir en pri­mera per­sona els atacs dels seus com­panys de l’UCD. La de Caba­ni­llas està molt en la línia d’aque­lla altra frase, força més popu­lar, que diu que hi ha “adver­sa­ris, ene­mics, ene­mics mor­tals, i com­panys de par­tit” i que s’atri­bu­eix a l’expre­si­dent de la República ita­li­ana Giu­lio Andre­otti. Al moment que vivim a Cata­lu­nya, també hi encai­xa­ria una de les cita­ci­ons més cone­gu­des de Josep Tar­ra­de­llas: “En política es pot fer tot menys el ridícul.” Però la meva pre­fe­rida i que, sense cap mena de dubte, penso que millor reflec­teix el moment emo­ci­o­nal que viu aquests dies una bona part de la soci­e­tat cata­lana no és pas tan cone­guda; s’atri­bu­eix a Esta­nis­lau Figue­ras, el català que va ser pre­si­dent de la pri­mera República espa­nyola, i reflec­teix el caos que reg­nava en aquell moment al govern repu­blicà fruit dels con­flic­tes interns. La frase, engi­nyosa, con­tun­dent i amb l’òptica actual poc inclu­siva des de la pers­pec­tiva de gènere, va ser pro­cla­mada a mode de crit: “Estic fins als collons de tots nosal­tres!” Doncs això. Són temps difícils, no com­par­tim diagnòstics ni tam­poc solu­ci­ons, tenim retrets a fer-nos i les elec­ci­ons muni­ci­pals d’aquí a deu mesos agreu­gen les legítimes dis­pu­tes pels lide­rat­ges i pels espais elec­to­rals. Però, pel nos­tre propi bé, inten­tem fer-ho de tal manera que no haguem d’aca­bar farts de nosal­tres matei­xos.