La lliçó del mundial del 98

Ja fa una set­mana que s’ha aca­bat i el mun­dial de fut­bol encara manté dis­treta l’opinió pública fran­cesa que, al marge de cele­brar l’èxit espor­tiu, con­ti­nua ana­lit­zant el sub­text metafòric de la victòria dels bleus. Van encen­dre la metxa diver­ses piu­la­des a Twit­ter que cele­bra­ven la victòria de l’“Àfrica” a la copa del món, en referència al gran nom­bre de juga­dors de la selecció fran­cesa amb aquest ori­gen fami­liar. La xarxa es va con­ver­tir en un camp de bata­lla entre els qui remar­ca­ven l’ori­gen divers dels fut­bo­lis­tes i els qui des­ta­ca­ven que, vin­guin d’on vin­guin, són fran­ce­sos i prou. Apa­rent­ment, tots dos bàndols amb l’objec­tiu com­par­tit de millo­rar la con­vivència entre fran­ce­sos.

Tot ple­gat, un déjà-vu del que va pas­sar quan França va gua­nyar el mun­dial l’any 1998. També ales­ho­res es va posar l’accent en l’ori­gen divers de l’equip, començant per l’estre­lla d’ales­ho­res, Zine­dine Zidane, i també el pre­si­dent de lla­vors, Jac­ques Chi­rac, va esprémer la victòria fins a fer-la gai­rebé seva. El resul­tat: el cap d’estat va pas­sar d’un 45% d’apro­vació a un 59% com per art d’encan­teri.

A l’actual inquilí de l’Elisi, Emma­nuel Macron, la gesta fut­bolística del país li va com l’anell al dit. Desin­flat l’entu­si­asme ini­cial pel pre­si­dent que havia tren­cat amb l’hege­mo­nia dels par­tits tra­di­ci­o­nals, la victòria en el mun­dial ser­veix al man­da­tari per embo­li­car amb un paper de regal nou el mis­satge que ja havia venut de l’esforç i la constància com a fórmula per treure el millor del talent del país. Ho ha fet amb la metàfora del fut­bol i d’un equip, el francès, que repre­senta com cap altre la unió de talents indi­vi­du­als tre­ba­llant ple­gats i de forma sacri­fi­cada per con­ver­tir-se en l’equip més sòlid i fia­ble del món. A més, s’ha pogut retra­tar envol­tat de joves pro­vi­nents de les ban­li­e­ues, ter­ri­to­ris on molts elec­tors van con­fiar en el verb flo­rit de Macron i encara estan espe­rant els fets.

Les simi­li­tuds entre el tri­omf de fa vint anys i el d’ara són evi­dents, però hi ha diferències impor­tants. La pri­mera, que fa dues dècades l’ales­ho­res líder del Front Nati­o­nal (FN), Jean-Marie Le Pen, va qüesti­o­nar ober­ta­ment la con­dició de fran­ce­sos de molts juga­dors “estran­gers que no can­ten l’himne abans dels par­tits”. Aquest cop, la for­mació diri­gida per la seva filla, Marine Le Pen, ha man­tin­gut la boca tan­cada. La diferència més impor­tant entre els dos mun­di­als, però, és que als fran­ce­sos la situ­ació ja no els ve de nou i saben, per l’experiència de fa vint anys, que els bons desit­jos de con­vivència inter­cul­tu­ral no es con­ver­tei­xen en rea­li­tat per obra i gràcia de la pilota, sinó que s’han de tre­ba­llar dia a dia, no pas als esta­dis de fut­bol, sinó als pobles, les ciu­tats i les seves ban­li­e­ues perquè, com recor­den els tui­tai­res més lúcids, l’eufòria mul­ti­cul­tu­ral de fa vint anys no va aca­bar pre­ci­sa­ment amb el racisme. Ni a França, ni enlloc d’Europa, per cert.