La repetició contracultural

La pràctica de la repe­tició és con­tra­cul­tu­ral. Està mal vist repe­tir el mateix. Cansa, fatiga només de pen­sar-ho. Fugim de la repe­tició; ens excita la nove­tat, allò dife­rent, el que trenca la mono­to­nia. També és con­tra­cul­tu­ral recórrer el mateix ter­ri­tori des de dife­rents angles. Fins i tot diria que és una opció força extra­va­gant i rara en el nos­tre pre­sent. Sem­bla que s’imposi com a norma comuna veure mol­tes coses i com més dife­rents millor. La repe­tició fatiga, cansa i, per evi­tar aquesta fatiga, sem­bla que cal ofe­rir al con­su­mi­dor tota mena de nove­tats pai­satgísti­ques i cul­tu­rals.

La per­se­cució de la nove­tat com a estil de vida sus­cita molts inter­ro­gants. Si vaig d’un lloc a l’altre, ¿Estic real­ment en algun lloc? ¿Veig alguna cosa? ¿Viatjo de veres o sen­zi­lla­ment des­plaço el cos d’un lloc a l’altre per con­su­mir tòpics suats i cone­guts? La repe­tició es con­si­dera una pèrdua de temps, perquè se suposa que si quel­com ja s’ha vist una vegada, ja s’ha vist totes, però l’experiència indica tot el con­trari. Veure-ho una vegada és com no haver-ho vist mai. És un obrir i tan­car d’ulls, un ins­tant.

Aquesta cate­go­ria és espe­ci­al­ment relle­vant en la filo­so­fia de Søren Kierke­ga­ard. La repe­tició, tal com la con­cep el pen­sa­dor danès, és un acte de reno­vació, és tor­nar a començar; con­sis­teix a pren­dre’s cada hora, cada dia, cada moment, cada set­mana com a quel­com únic i nou, com una única pos­si­bi­li­tat, com si la vida comencés de nou cada dia. I és que, de fet, tot reco­mença cada dia. Cada dia és nou, però, a la vegada, és un dia més i, com a tal, té vint-i-qua­tre hores com tots els dies, però viure’l com a nou és estar dis­po­sat a sor­pren­dre’s per tot allò que està dis­po­sat a rega­lar-me el dia que comença.

La repe­tició per­met veure el que és vell com a nou, allò sin­gu­lar i dis­tint que flu­eix a cada moment, però per ado­nar-se’n, d’això, cal estar pre­sent en el temps, prac­ti­car l’atenció plena, ser recep­tiu al que hi ha i no viure de la imatge del pas­sat i no sucum­bir a la pre­o­cu­pació del futur. En l’acte per mitjà del qual trans­for­mem la mirada que pro­jectàvem sobre les coses, pre­nem consciència també que podem trans­for­mar aque­lla mirada i, con­següent­ment, que tenim el poder inte­rior de veure les coses tal com les volem veure. A vol­tes, la repe­tició es qua­li­fica d’obses­siva i d’absurda. I, no obs­tant això, és l’únic mode de gau­dir inten­sa­ment d’un pai­satge, de com­pren­dre’l a fons, de fer-se u amb ell, d’assa­bo­rir-lo amb tots els sen­tits, inte­ri­ors i exte­ri­ors. És l’únic mètode per pouar en les seves entra­nyes, per trans­gre­dir la superfície i espar­ra­car el vel que hi posa la mirada banal.

La por a la repe­tició con­du­eix a cer­car des­es­pe­ra­da­ment nous vin­cles, noves rela­ci­ons, nous amics, una nova pare­lla; però quan aquest nou vin­cle comença a ser vell, torna de nou la por i es pro­du­eix una nova fugida. La clau no rau a volar d’una flor a l’altra; sinó de viure la mateixa relació cada dia com a nova i com una pos­si­bi­li­tat única; la clau con­sis­teix a con­tem­plar l’amic no com un vell cone­gut, sinó com un enigma per des­xi­frar.

Aquest movi­ment migra­tori, tan habi­tual en la nos­tra vida, que va a la caça de la dar­rera nove­tat, aquest afany per allò nou és, al meu enten­dre, una forma de papa­llo­neig sen­sual i men­tal que no per­met apro­piar-se espi­ri­tu­al­ment de cap rea­li­tat. Ens priva de fruir de res i de conèixer i esti­mar quel­com amb pro­fun­di­tat. A la fi, el que queda és una no vida, perquè sola­ment viu qui estima, qui coneix, qui pateix i qui fru­eix a fons.

Sola­ment fa forat allò que es repe­teix una i altra vegada. La gota malaia acaba per­fo­rant la roca i el salt d’aigua ero­si­ona la pedra de riu i li dona una forma sin­gu­lar. La repe­tició, lluny d’empo­brir-nos, ens fa créixer en pro­fun­di­tat.