L’imperi dels cactus

Els cac­tus estan de moda. Només cal mirar una revista de deco­ració o pas­sar per una botiga moder­neta per veure’ls en estat natu­ral, con­ver­tits en ger­ros o, fins i tot, en forma de flo­ta­dor. Són molt macos, els cac­tus. Els arbres, però, no sem­bla que pas­sin pel seu millor moment. No em refe­reixo a aquests pobres que són arra­sats pels pao­ro­sos incen­dis fores­tals –cre­uem els dits perquè mal­grat la calor els nos­tres bos­cos se’n man­tin­guin al marge, de la devas­tació que sac­seja ja alguns països– sinó a aquells que cauen vícti­mes de les exca­va­do­res. A Cas­tell­de­fels n’hem tin­gut un exem­ple fa pocs dies. Un pla urbanístic d’aquells que sem­bla­ven enter­rats ha res­sus­ci­tat amb tal força que ha arra­sat gai­rebé mig cen­te­nar de pins al bell mig de la ciu­tat. La pineda que dècades enrere recor­ria el lito­ral del Baix Llo­bre­gat és cada cop més una trista ombra del que va ser en el pas­sat. A l’Hos­pi­ta­let fa mesos que veïns i par­tits polítics par­len d’“arbri­cidi” per qua­li­fi­car el pla muni­ci­pal que ha de subs­ti­tuir un miler d’arbres de la ciu­tat i que per ara ha dei­xat molts car­rers sense ombra. El pi més antic de la ciu­tat, per cert, va ser també víctima d’un pla urbanístic. Qui­nes ciu­tats volem? L’imperi de la plaça dura? No ser­veix dir que es gua­nya zona verda perquè així ho diuen els plànols quan aixe­quem la vista i ens manca el verd. Els cac­tus són molt bonics, però pun­xen i no fan ombra.