Nudistes despullades

A les plat­ges d’aquest estiu, les cal­ces del banya­dor dis­si­mu­len pan­xes i esqui­ven desit­jos tot enfi­lant-se fins al melic. Recor­den aque­lles fai­xes de la post­guerra, here­ves de segles de com­pressió del tors i el bust femení con­tra les quals van llui­tar les nos­tres mares als anys setanta. Aquests biqui­nis púdics i puri­tans allar­guen centímetres de tela viro­lada per menys­prear el des­ver­go­nyi­ment dels nus clàssics i la revo­lució sexual, Els tri­qui­nis són moda. Els pits des­co­berts són esca­dus­sers i sovint estan plan­tats cap per avall, com a flors estra­nyes cap­bus­sa­des a la sorra. Ara sols en fan ban­dera algu­nes vete­ra­nes de l’estrena, fa dècades, d’un topless, amb ànsies de lli­ber­tat després de dècades de repressió. Pre­ci­sa­ment són les joves les que tapen amb més zel la pell. Ells, també, amb aquells banya­dors per sota del genoll. En aques­tes sor­res, el nudisme comença a ser com­pli­cat.

Fa alguns dies, vol­tada de banya­dors alçats, mira­des poc dis­si­mu­la­des em van fer sen­tir des­pu­llada a la tra­di­ci­o­nal platja nudista d’Els Mun­ta­nyans de Tor­re­dem­barra, on era l’única per­sona sense banya­dor. A la pro­pera platja nudista de la Roca Plana, els nudis­tes comen­cem a ser mino­ria. Pèrdua de drets i lla­vor de con­flic­tes. Para­do­xal­ment, aquesta onada mora­lista, que afecta més les dones, inunda l’espai públic per excel·lència de l’estiu en plena rei­vin­di­cació d’igual­tat real de gènere.