Equilibri territorial?

Una opinió estesa afirma que a Cata­lu­nya s’han fet grans inver­si­ons en les comar­ques més des­po­bla­des en una potent acció de ree­qui­li­bri. La rea­li­tat la des­men­teix. El total de la inversió de la Gene­ra­li­tat al llarg de 32 anys (1982-2013) ha estat de 48.000 mili­ons d’euros, uns 5.758 euros per per­sona. La major part d’aquests valors els tenim comar­ca­lit­zats, a excepció d’un 10% esti­mat de caràcter gene­ral. Resulta que aquesta inversió ha estat força homogènia. Només un 12,1% del total ha estat assig­nada de manera desi­gual, en més, a 26 comar­ques recep­to­res, i en menys, a 15 d’apor­ta­do­res. Així doncs, les xifres de redis­tri­bució cata­lana són mode­ra­des i no tenen res a veure amb els grans con­tras­tos de la inversió esta­tal entre comu­ni­tats autònomes.

Els valors són més espec­ta­cu­lars en apor­tació, perquè ho han fet unes poques comar­ques: Vallès (el 36,3% del con­junt), Maresme (24,3%), Camp de Tar­ra­gona (16,6%) i Gar­raf (8,2%). Ni el Bar­ce­lonès ni el Baix Llo­bre­gat han estat apor­ta­dors nets, sinó recep­tors. La comarca capi­tal rep el 13,1% del total redis­tribuït, i el Bar­ce­lonès amb unes nota­bles ren­des de capi­ta­li­tat. Amb un 29,7% del total de la població, en un espai petit, ha absor­bit el 31,4% del total. I si els valors no comar­ca­lit­zats s’hagues­sin assig­nat, lla­vors la impu­tació al Bar­ce­lonès encara crei­xe­ria més.

Les 4 comar­ques que han rebut més de 3 cops la mit­jana només repre­sen­ten el 0,7% de la població (Gar­ri­gues, Pallars Jussà i Sobirà i Terra Alta), amb sola­ment un 2% de la inversió redis­tribuïda. Aquests valors posen en relleu la reduïda trans­ferència i el mite d’unes inver­si­ons inten­si­ves a la Cata­lu­nya depri­mida. Per con­tra, la debi­li­tat de la inversió se situa nota­ble­ment a la perifèria de la gran Regió de Bar­ce­lona: Maresme, Gar­raf, Vallès, Penedès i Camp de Tar­ra­gona. Aquests són els prin­ci­pals ter­ri­to­ris soli­da­ris.

Aques­tes xifres no con­te­nen les inver­si­ons de l’Estat, sig­ni­fi­ca­ti­va­ment auto­vies i AV fer­roviària. Aques­tes inver­si­ons serien gene­rals a excepció de les obres olímpi­ques o l’AV amb una clara incidència a la capi­tal. Una visió con­junta d’inver­si­ons Gene­ra­li­tat i Estat només posa­ria en relleu la con­cen­tració del Bar­ce­lonès, un fet que cal­dria no igno­rar en ter­mes de país. La gran regu­la­ri­tat entre població i des­pesa no per­met par­lar real­ment d’equi­li­bri ter­ri­to­rial a Cata­lu­nya, sinó d’homo­geneïtat en la des­pesa inver­sora. Clara­ment, les inver­si­ons de la Gene­ra­li­tat són més cur­tes del que cal­dria i aquest fet ha limi­tat una política ter­ri­to­rial amb nom propi. Si el con­cepte d’equi­li­bri ter­ri­to­rial sig­ni­fica un trans­va­sa­ment de recur­sos a les àrees més des­po­bla­des i més grans, no es pot dir que hagi exis­tit cap mai. Com a màxim, sim­ple igual­tat dis­tri­bu­tiva i una dis­tin­gida capi­tal amb una perifèria pobra.