Llet crua

El govern de la Gene­ra­li­tat ha donat permís per con­su­mir llet crua, llet aca­bada de sor­tir de la vaca i sense tra­jecte previ per les plan­tes depu­ra­do­res i enva­sa­do­res. El govern de Madrid ha cui­tat a dero­gar el permís amb argu­ments sani­ta­ris. En una altra ocasió, la intro­missió hau­ria estat molt mal aco­llida. En aquesta, molts sobi­ra­nis­tes que cre­uen en les bon­dats de la pas­teu­rit­zació i les mal­dats de la llet tal com raja li han donat suport. Només els falta dir que sense l’assistència de Madrid quan siguem inde­pen­dents mori­rem d’un mal cul­tiu intes­ti­nal.

De petit i de jove a casa no es con­su­mia cap altra llet que no fos crua. Hi havia a la ciu­tat sis o set vaque­ries. Les vaques rumi­a­ven en un esta­ble que con­nec­tava amb la botiga oberta al car­rer. Si l’esta­ble feia pudor i era brut perquè els esta­bles no tenen o no tenien altra natu­ra­lesa, la botiga era neta, blanca, llu­mi­nosa i per­fu­mada, atesa per unes senyo­res amb davan­tal de pun­tes roses. Obrien fins i tot per Nadal, i jo em recordo el matí del Nadal de la gran nevada ofe­rint-me a casa per anar a com­prar la llet a la nos­tra lle­te­ria. La llet s’havia de bullir tres cops. L’ope­ració es feia en un pot que no era com els altres de l’armari: un pot ample de color marró per fora i blanc per dins que tenia una gran nansa. La llet produïa un tel espès que nosal­tres colàvem i llençàvem perquè ens feia una mica d’aprensió, que és la manera de no dir que ens feia fàstic. Altres el con­su­mien. Van venir les llets enva­sa­des, però men­tre la nos­tra lle­te­ria va resis­tir ens hi vam man­te­nir fidels. La pri­mera llet enva­sada del meu record era de la marca Ram. No era blanca, sinó beix, i un dia que vam lle­gir al diari que en algun punt del país algú havia tro­bat un bolígraf Bic a l’inte­rior de l’ampo­lla vam afer­mar les nos­tres con­vic­ci­ons. La nos­tra lle­te­ria ela­bo­rava amb la seva llet uns iogurts com jo només he tro­bat en alguns països bàltics o a Grècia. Els con­su­mia els dis­sab­tes al matí, sucant-hi l’ensaïmada que la mare em duia de la plaça. La mare treia del cis­tell també un ramat d’api d’olor pene­trant. El dia que Fer­ran Adrià em va fer tas­tar una de les seves cre­a­ci­ons amb un esqueix de fari­gola al nas vaig poder dir que la com­bi­nació gus­ta­tiva i olfac­tiva jo ja l’havia prac­ti­cat a casa cada dis­sabte al matí i que des de lla­vors la busco sense tro­bar-la.

El permís de la Gene­ra­li­tat no m’afecta perquè les vaque­ries em cauen molt lluny. Pel camí, la llet se’m talla­ria. La llet es tallava, com la maio­nesa feta a mà, molts cops a causa d’un tro. L’enva­sada resis­teix totes les tem­pes­tes. Vam aca­bar clau­di­cant quan jo ja no pre­nia llet. Soc el resul­tat de la llet crua i bullida tres cops, cosa que no vol dir res ni de bo ni de dolent, només ho cons­tato.