Opinió

Tribuna

Una tasca col·lectiva

“El problema d’entesa ve de molt lluny, i mentre hi hagi polítics a la presó és impossible que s’avenci cap a la concòrdia entre catalans i espanyols

El 21 de setem­bre de 2010, l’alcalde Àngel Ros em va con­vi­dar a pro­nun­ciar una con­ferència a la Pae­ria de Lleida en ocasió de la Diada d’aquell any que es pre­sen­tava tensa i rei­vin­di­ca­tiva arran de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre l’Esta­tut. La podria repe­tir avui mateix lle­vat de les referències a l’actu­a­li­tat d’aquells dies. Deia que Cata­lu­nya fou vençuda però no fou per­do­nada. Relle­gint aquests dies La revolta dels cata­lans, de John Elli­ott, un estudi de la decadència d’Espa­nya de 1598 fins a la guerra dels Sega­dors de 1640, es fa palès que el con­tenciós entre Cas­te­lla i Cata­lu­nya no arrenca amb els Bor­bons sinó que s’ori­gina i s’incre­menta amb els tres últims monar­ques de la Casa d’Àustria. El pro­blema d’entesa ve de molt lluny i res fa pen­sar que es pugui resol­dre en una o dues gene­ra­ci­ons. I men­tre hi hagi polítics a la presó és impos­si­ble que s’avenci cap a la concòrdia entre cata­lans i, menys encara, entre cata­lans i espa­nyols. Hem arri­bat a un punt en què el diàleg és insu­fi­ci­ent si no va pre­ce­dit d’una volun­tat d’entesa per les dues parts. Nego­ciar és cedir, pac­tar, cer­car un punt de tro­bada accep­tat per tots. Els pac­tes són fets, transac­ci­ons, acords imper­fec­tes que ser­vei­xen per sor­tir d’un con­flicte.

El cata­la­nisme polític neix en una Cata­lu­nya més pròspera i més lliure, més il·lus­trada, que la resta de ter­res penin­su­lars. El poeta Joan Mara­gall escri­via l’any 1895: “El pen­sa­ment espa­nyol és mort. No vull dir que no hi hagi espa­nyols que pen­sin, sinó que el cen­tre intel·lec­tual d’Espa­nya ja no té cap sig­ni­fi­cació ni eficàcia actual din­tre del movi­ment gene­ral d’idees del món civi­lit­zat. Per això nosal­tres, que tenim cor de seguir din­tre d’aquest movi­ment gene­ral, hem de creure arri­bada a Espa­nya l’hora del campi qui puga, i hem de des­fer-nos ben de pressa de tota mena de lli­gam amb una cosa morta.” Ha pas­sat més d’un segle des que el poeta Mara­gall escri­via aques­tes sentències radi­cals. Ni Espa­nya és una cosa morta ni Cata­lu­nya té prou uni­tat interna per tal d’empren­dre la via uni­la­te­ral con­fron­tada amb Espa­nya i sense la com­pli­ci­tat política euro­pea.

A ‘Notícia de Cata­lu­nya’, publi­cada el 1954, Jaume Vicens torna a asse­nya­lar les dues solu­ci­ons que es pro­po­sa­ren per tor­nar a plan­te­jar la idea d’Espa­nya en els temps de la República i que avui sem­blen impos­si­bles. Una era abs­tracta, jaco­bina, uni­forme, la dels intel·lec­tu­als cas­te­llans i anda­lu­sos. L’altra era “la real, his­to­ri­cista i plu­ra­lista dels pen­sa­dors del nord, des de Cata­lu­nya fins a la mun­ta­nya san­tan­de­rina”. La pri­mera és la que man­te­nia Ortega y Gas­set quan deia que “hi havia raons per anar sos­pi­tant que només tes­tes cas­te­lla­nes tenien òrgans ade­quats per a per­ce­bre el gran pro­blema de l’Espa­nya inte­gral”. L’alter­na­tiva a aquesta fórmula estricta i tan­cada, Vicens la con­tra­posa a l’apor­tació cata­lana del pacte bas­tint una comu­ni­tat moderna basada en el tre­ball i en la cre­ació de riquesa. Això s’acon­seguí en bona part, fins al punt que Cata­lu­nya ha influït, per bé i per mal, en la política espa­nyola dels últims dos segles. L’apor­tació cata­lana a la Cons­ti­tució de 1978 i la cre­ació de l’Estat de les Auto­no­mies és inne­ga­ble. El que passa és que aquesta par­ti­ci­pació col·lec­tiva en els afers penin­su­lars és rebut­jada avui per una Espa­nya que ha impo­sat l’arti­cle 155 quan Cata­lu­nya pren la decisió uni­la­te­ral en decla­rar una república que vul­ne­rava l’Esta­tut i la Cons­ti­tució.

El govern de Pedro Sánchez té un tarannà dife­rent i volun­tat d’arri­bar a acords. Però és del tot impro­ba­ble que accepti les con­di­ci­ons que plan­teja Car­les Puig­de­mont des de Bèlgica i que Quim Torra les expli­cita des de la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat. És arris­cat tor­nar-se a equi­vo­car o, per dir-ho altra­ment, no es pot ali­men­tar una nova frus­tració dei­xant-nos empor­tar, i torno a citar Vicens, “per la des­vet­lla d’un sen­ti­men­ta­lisme tor­ba­dor, que ens duu a mesu­rar el món amb els batecs del nos­tre cor, i sovint, al bell mig de l’acció, ens ennu­vola l’esguard i ens fa clau­di­car la passa. Enlai­rem ban­de­res solitàries, per a després esquinçar-les i ama­gar amb llurs par­racs les nos­tres feble­ses”.

Cada temps porta les seves exigències i com­porta les seves regles polítiques i soci­als. Vicens con­vida a medi­tar sobre el “jaient pac­tista de la nos­tra men­ta­li­tat, que en essència no és altra cosa que defu­gir qual­se­vol abs­tracció, anar a la rea­li­tat de la vida humana i esta­blir la més estreta res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva i indi­vi­dual en el trac­ta­ment de la cosa pública”. Ara assis­tim a un cert esgo­ta­ment de les elits cata­la­nes que han por­tat el país fins ara. Cal, al meu enten­dre, una reno­vació que passa per posar al dia les ins­ti­tu­ci­ons, públi­ques i pri­va­des, i per la inte­gració efec­tiva dels nous sec­tors soci­als, l’ano­me­nada pri­mera i, ben aviat, la segona immi­gració, en aquesta tasca col·lec­tiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia