L’ascensor

Diu Cortázar que cal tor­nar a inten­tar-ho tot, i que l’amor no té per què ser una excepció. Clar que els humans són les úniques cri­a­tu­res de l’uni­vers que a banda d’enso­pe­gar mil vega­des amb la mateixa pedra, tallen arbres, en fan paper i després escri­uen “Salva els arbres” en aquest mateix paper. La pre­gunta és: cal apos­tar per la renúncia budista abso­luta? En el pla mate­rial, segur que sí. Acu­mu­lem merda, volem tec­no­lo­gia punta i encara hi ha bas­tar­des que com­pren abrics de bisó. Però les emo­ci­ons ja són figues d’un altre paner. Diem que no, però pugem a un ascen­sor –una balena, una metàfora, una cova– i tot can­via. Hi ha qui sent reci­tar el poema dels amants de l’Estellés en estèreo men­tre l’encas­ten con­tra els botons i el besen amb la boca oberta. Aquell demà en què sona­ran fados i els termòmetres mai no puja­ran tant com en segons quins maleïts ascen­sors capaços de des­ar­mar el més pin­tat. La fata­li­tat. El karma dels collons. La vida. Pot ser que men­tre l’ascen­sor t’eleva, tu pen­sis en bai­xar a les cata­cum­bes. L’ésser humà és con­tra­dic­tori, inco­he­rent i insen­sat. La tex­tura del silenci no deixa de ser una uto­pia. Ara els ascen­sors no són aquells búnquers on podies pen­sar de pressa, o repas­sar-te el pin­ta­lla­vis. S’han con­ver­tit en espais del deliri amb ros­tres equi­vo­cats. Pen­seu en els ascen­sors de Nova York o Hong Kong o Mel­bourne, les ciu­tats dels gra­ta­cels. S’hi deuen covar mil vides, allà a dins. Soc la petita dels dub­tes infi­nits de Super­sub­ma­rina. Només tenia una sola cer­tesa. La mal­pa­rida tenia els teus ulls i por­tava el teu tatu­atge al braç dret.