«Flashmob»

Ima­gi­neu que aneu cami­nant, posem, pel metro de Bar­ce­lona, i us comen­ceu a veure envol­tats de tot de gent armada amb coi­xins, cen­te­nars de per­so­nes amb cen­te­nars de coi­xins, i que, de sobte, res­po­nent a un senyal, ini­cien una afer­ris­sada bata­lla de coi­xins com si els hi anés la vida. A un altre senyal ho dei­xen córrer i mar­xen, com si res, cadascú per la seva banda. O que aneu cami­nant al vol­tant de la cate­dral i, també de sobte, tot de gent comença a apun­tar-se amb pis­to­les ima­ginàries i a dis­pa­rar-se, caient a terra com morts, i en un tres i no res tota la plaça queda esquit­xada de cos­sos sense vida que, sense saber com, recu­pe­ren l'alè i con­ti­nuen la seva pas­se­jada. Si això us passa no us espan­teu, que esta­reu, sense saber-ho, enmig d'un flash­mob: una acció orga­nit­zada en què un grup de per­so­nes que pro­ba­ble­ment no es conei­xen han que­dat en un lloc deter­mi­nat a una hora deter­mi­nada per dur a terme alguna cosa fora del què és comú per després dis­per­sar-se com si res no hagués pas­sat. L'espec­ta­dor, per­plex, viu un parèntesi radi­cal a la seva vida: res mai no passa, fins que un dia uns sonats comen­cen a dis­pa­rar-se i morir com en un tea­tre davant dels nos­tres ulls. L'excepció, doncs, ens sac­seja i ens arranca vio­len­ta­ment de la rutina. El millor és que això és flor d'un dia, d'un moment: mai més no es repe­tirà, haurà estat com una exha­lació.

Els flash­mob s'orga­nit­zen gai­rebé sem­pre per inter­net, i d'aquí ve el fet que les per­so­nes que hi par­ti­ci­pen rara­ment es cone­guin. Se n'han fet de ben sona­des, com les que ha uti­lit­zat l'empresa de tele­fo­nia mòbil T-Mobile per pro­mo­ci­o­nar-se: milers de lon­di­nencs es donen cita per can­tar Hey Jude, dels Beat­les. Poden tenir una fina­li­tat rei­vin­di­ca­tiva, però la majo­ria de vega­des és només l'hedo­nisme que els mou; l'impuls de fer alguna cosa dife­rent per tren­car la rea­li­tat asèptica que ens envolta. Tots hem somiat alguna vegada a fer alguna boge­ria al metro en hora punta, can­sats de veure tot­hom amb la mateixa cara, fent les matei­xes coses, dei­xant pas­sar els dies... És una mica com sor­pren­dre el món amb una picada d'ullet, i el millor és que no estàs sol, cosa que con­ver­teix una experiència que, de manera indi­vi­dual, podria ser ridícula en un moment d'una adre­na­lina i vita­li­tat titàniques i com­par­ti­des.

Bar­ce­lona va inau­gu­rar un subgènere dins dels flash­mob, ano­me­nat direc­ta­ment absurd­mob: l'absur­di­tat de la lite­ra­tura del no-sen­tit, per exem­ple, de Lewis Car­roll o el tea­tre de Ionesco ens ense­nya que l'home té també aquesta ves­sant automàtica de fer sense espe­rar res, sense estar mogut per res. L'any 2006, tot de gent es va reu­nir al Born a donar cops de peu a unes llau­nes bui­des i després es va dis­per­sar. Però el pri­mer flash­mob de l'Estat va ser també a Bar­ce­lona: el 4 d'octu­bre de l'any 2003, tot de gent va atu­rar-se al vol­tant de l'estàtua de Colom, va aixe­car el braç alhora i va cri­dar «Que vénen els indis!», i tot seguit es va dis­gre­gar. Cer­ta­ment, n'hi ha que defen­sen que tota aquesta ener­gia que es gasta per coor­di­nar tanta gent i man­te­nir el secret al mateix temps podria redreçar-se i diri­gir-se a fer el mateix amb una fina­li­tat ètica, ecològica o fins i tot política. De fet, molts flash­mob s'han inten­tat recon­duir o reci­clar amb aquest objec­tiu. Però igual­ment és cert que l'ésser humà és absurd per natu­ra­lesa, absurd i con­tra­dic­tori, que Bar­ce­lona és també de vega­des una ciu­tat absurda i que en certa manera hom queda alli­be­rat de tanta càrrega si sap (i obra en con­seqüència) que també fa actes sense motiu, o el motiu dels quals és l'acte en si. Així que a par­tir d'ara, atenció: mireu al vol­tant i bus­queu aquesta gent que no es coneix, però que està unida per l'absurd. Jo ja tinc pro­gra­mada la meva assistència al següent flash­mob de Bar­ce­lona. No us dic què ni quan ni on, perquè si per casu­a­li­tat hi sou, i ho veieu, valdrà la pena veure les vos­tres cares men­tre ente­neu que la vida encara us pot sor­pren­dre.