Amb la boca plena d’aigua

Pablo Casado impúdica­ment retra­tat al cos­tat d’un grup d’immi­grants desem­bar­cats a les cos­tes espa­nyo­les ins­pira la mateixa funesta con­fiança que el rei emèrit fent un safari fotogràfic entre les dar­re­res colònies d’ele­fants afri­cans. “Tu seràs el pròxim”, sem­blava que el nou líder del PP volgués dir a un dels refu­gi­ats d’ulls esba­ta­nats que resig­na­da­ment li tor­nava la salu­tació en la pro­pa­gandística imatge que aquest estiu s’ha fet viral. No pas el pròxim a tenir papers, és clar, sinó més aviat a tas­tar l’autèntic abast de la falsa soli­da­ri­tat d’aquests neo­co­lo­ni­a­lis­tes, només dis­po­sats a obrir les por­tes als fugi­tius dels con­ti­nents explo­tats si és per fac­tu­rar-ne les matèries pri­me­res que les mul­ti­na­ci­o­nals hi roben. Cos­ta­ria tro­bar una escena recent tan des­ver­go­nyida com aquesta de Casado, direc­ta­ment com­pa­ra­ble per la seva càrrega de cinisme a aque­lla que va rega­lar-nos el vell monarca quan pre­te­nia fer-nos creure que de veri­tat era un error i que no tor­na­ria a pas­sar. Afor­tu­na­da­ment, aquesta última set­mana s’han produït nove­tats per part dels que no pen­sen que els immi­grants del segle XXI hagin de ser trac­tats com una espècie en vies d’extinció. Apar­quem, doncs, la dema­goga munició que gasta Casado i cen­trem-nos en allò que de debò interessa: l’acord de diver­sos països per repar­tir-se els que ha res­ca­tat el vai­xell Aqua­rius. Un acord inèdit que implica sis govern dife­rents i obre les por­tes a futurs com­pro­mi­sos. I que, a més, arri­bava després que el pre­si­dent Quim Torra hagués ofert públi­ca­ment els ports de Palamós, Vila­nova i Sant Car­les de la Ràpita per aco­llir els nàufrags. “No és via­ble la política de por­tes ober­tes, és impos­si­ble repar­tir papers per a tot­hom”, pro­clama la xer­ra­meca opor­tu­nista dels que volen pes­car vots men­tre dei­xen ofe­gar per­so­nes. Però els que de veri­tat conei­xen el pro­blema saben que no par­lem pas de repar­tir per­mi­sos de residència a dojo, sinó sim­ple­ment de per­me­tre arri­bar a terra ferma els que ens dema­nen auxili amb la boca plena d’aigua salada.