Moments fràgils (4/4)

Quan la seva filla gran va fer set anys, ell va recu­pe­rar una idea que l’havia ron­dat des d’abans de ser pare. “Quan tin­guis un fill –havia pen­sat–, cada nit abans d’anar a dor­mir li lle­giràs un pas­satge de la Bíblia.” Dit i fet. Va des­em­pol­sar La Bíblia per als més petits i va començar pels dos pri­mers capítols del Gènesi. La màgia imba­ti­ble de la cre­ació divina de l’uni­vers va enca­te­ri­nar la seva filla. Però amb el relat de l’expulsió d’Adam i Eva del paradís, alguna cosa va can­viar per sem­pre. Per tea­tra­lit­zar aque­lla vinyeta, ell va impos­tar la veu de Déu en el moment de donar l’ordre d’expulsió. De la gorja li va bro­llar una veu caver­nosa i grassa, que fins i tot el va sor­pren­dre a ell mateix. Des d’aquell dia la nena va aga­far por. I per dur-la a dor­mir ja no n’hi va haver prou dei­xant encès el llum de l’ele­fan­tet vigia. La nena no volia que­dar-se sola a l’habi­tació. Un cop més d’un cop més, la seva com­pa­nya i mare de la cri­a­tura va haver de cosir l’espar­ra­cada.

Mos­se­gar la poma. Tota la nos­tra existència està tra­ves­sada de ves­ti­gis adàmics. “Sem­pre fa dos segons que hem estat expul­sats del paradís”, escriu el poeta Andreu Vidal. Dos segons. No més. Com quan des­co­brim que no volíem ser es-ti-mats, sinó agra­dar: “agra­dar” (hòstia!), sot­me­tre l’altre a la força sub­ju­gant de l’amor, com quan som incapaços de dis­cer­nir quins lla­vis es van acos­tar pri­mer. Com quan no desitjàvem per res del món que l’altre ens tingués “per amics”, sinó per una cosa molt més ferotge, rapaç, depre­da­dora i rap­tant. Com quan se’ns revela que els nos­tres dos deserts ens apro­pen. Com quan temem en els altres allò que sabem de nosal­tres. Com quan des­co­brim la impos­si­bi­li­tat d’una vida preadàmica, domi­nada per una feli­ci­tat de cor­rent con­tinu, amb la temp­tació per­ma­nent de l’arbre pro­hi­bit...