David, Goliat

Gai­rebé tots els cata­lans hem topat algun cop amb un d’aquells soi-disant ciu­ta­dans del món –a l’Estat espa­nyol, costa esqui­var-los– que ja d’entrada bes­can­ten el català tot esbom­bant la teo­ria tan pseu­doin­ter­na­ci­o­na­lista com suada que els idi­o­mes petits no s’hau­rien de tenir en compte perquè “les llengües són per comu­ni­car i punt”. Evi­dent­ment, per molt del món que siguin, aquests ciu­ta­dans no han anat pas a Dina­marca, on l’idi­oma ofi­cial té 5.460.000 par­lants (el català en té 9.153.310) però gau­deix d’una salut de ferro, mal­grat el fet que quasi tots els dane­sos també par­len la llen­gua inter­na­ci­o­nal per anto­nomàsia –l’anglès– tan bé com els cata­la­no­par­lants par­len el cas­tellà. Però lluny de veure el seu petit idi­oma com un estigma, els dane­sos li donen pri­o­ri­tat davant de l’anglès als rètols de les boti­gues, als anun­cis, a les lli­bre­ries, a l’aero­port... Entre ells el par­len sem­pre i no can­vien a menys que des­co­brei­xin que el seu inter­lo­cu­tor no l’entén, i tot seguit es posen a par­lar en anglès sense dema­nar dis­cul­pes per haver-lo moles­tat amb l’idi­oma local. De fet, l’ús d’aquest és tan estès que els estran­gers que viuen i tre­ba­llen a Dina­marca par­len, tots, un danès impe­ca­ble. O sigui, un idi­oma de cinc mili­ons i mig de par­lants (i la seva cul­tura cor­res­po­nent) està flo­rint a cor què vols al cos­tat mateix d’un que en té 1,5 bili­ons, gràcies a l’acti­tud pro­ac­tiva alhora que oberta dels dane­sos. I del seu estat. Qui en vul­gui treure con­clu­si­ons, que les tre­gui.