Paraules i poca cosa més...

La cai­guda del govern Rajoy era desit­jada, però sense tenir la més mínima espe­rança que amb el govern Sánchez les coses canviïn de rumb a Cata­lu­nya. Els seus ante­ce­dents i els del PSOE, amb relació a la seva impli­cació amb el 155 i con­tra la volun­tat democràtica dels cata­lans, els situa en una posició gai­rebé mimètica a la de les altres for­ces uni­o­nis­tes. Tant és així que no només seguei­xen man­te­nint en presó pre­ven­tiva els líders cata­lans (els Jor­dis ja superen els deu mesos), sinó que per­me­ten que s’ins­tru­ei­xin noves cau­ses amb relació als fets de l’1-O, i no només això, ja que cínica­ment enga­nyen la ciu­ta­da­nia, quan invo­quen la Cons­ti­tució per negar-nos un referèndum pac­tat o el dret a l’auto­de­ter­mi­nació, quan en la Cons­ti­tució de 1978 és reco­ne­guda explícita­ment la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans, drets que són d’obli­gat reco­nei­xe­ment per damunt la mateixa Cons­ti­tució.

És inco­he­rent que el pre­si­dent Sánchez faci una defensa afer­ris­sada de Felip VI (obvi­ant el seu dis­curs ofen­siu con­tra els cata­lans del 3 d’octu­bre), atès que l’actual monar­quia és il·legítima, per haver estat impo­sada pel dic­ta­dor Franco, el qual amb el seu cop d’estat del 36 havia traït la Segona República, a la qual havia jurat fide­li­tat el 1926. Una traïció que va ender­ro­car la República i el seu govern legítim, i que va pro­vo­car l’inici de la Guerra Civil i els 40 anys de dic­ta­dura.

És inad­mis­si­ble que, en la com­me­mo­ració del pri­mer atemp­tat ter­ro­rista de Bar­ce­lona i Cam­brils, hi assistís fari­sai­ca­ment la màxima repre­sen­tació de l’Estat, quan el mateix Estat man­te­nia el supo­sat ideòleg de la cèl·lula giha­dista, l’imam de Ripoll, com a con­fi­dent de la poli­cia espa­nyola. Sánchez ho va jus­ti­fi­car argu­men­tant que era per fer front comú con­tra el ter­ro­risme; la rea­li­tat, però, és que Madrid ni tan sols va faci­li­tar a la Gene­ra­li­tat i als Mos­sos la infor­mació que els va pro­por­ci­o­nar el Mos­sad isra­elià de l’immi­nent atac ter­ro­rista. D’això se’n diu hipo­cre­sia, que és l’únic que podem espe­rar dels poders polítics espa­nyols, i més quan en aquesta com­me­mo­ració no hi van ser els que la van coor­di­nar amb èxit (el con­se­ller d’Inte­rior, empre­so­nat, i el cap dels Mos­sos, inves­ti­gat per sedició).

S’equi­vo­quen de nou el PSOE i el pre­si­dent Sánchez si cre­uen que el pro­blema català se solu­ci­ona amb un nou esta­tut i amb un nou finançament. Això, avui ja no ens val. Els governs uni­o­nis­tes, a més de fer-nos mol­tes pro­me­ses i no com­plir-ne cap, han inci­tat –amb l’ajuda dels mit­jans afins– la fòbia con­tra els cata­lans, afir­mant que “volem tren­car Espa­nya”. Jus­ta­ment l’inde­pen­den­tisme català creix impul­sat per aques­tes polítiques i per l’odi que gene­ren. Espa­nya ni ha can­viat ni té intenció de fer-ho.