El moment

En unes decla­ra­ci­ons recents, Fran­cesc-Marc Álvaro ha dit que “del referèndum, no en va sor­gir un man­dat polític clar que es pugui apro­fi­tar”. No sola­ment em sem­blen unes parau­les apro­pi­a­des sinó per­ti­nents i molt ade­qua­des per a la reflexió, jus­ta­ment ara que ini­ciem un curs que, de manera ine­vi­ta­ble, pivo­tarà a l’entorn d’aque­lla data i de la seva sig­ni­fi­cació. Per a Álvaro, “és una data impor­tantíssima en l’ima­gi­nari de moltíssima gent a Cata­lu­nya”, però està per veure si con­ver­tim l’efemèride en un record evo­ca­tiu, en una rei­vin­di­cació col·lec­tiva, en un nou enfron­ta­ment amb l’Estat o en una mina on anar a gra­tar la pols d’“aquell estat d’opinió, un ele­ment de cohesió molt fort” que vam viure fa un any.

Afirma Álvaro que “fer república” és “un eslògan, una aspi­ració, però la república no exis­teix”. És una obvi­e­tat que sem­bla que uns quants no adme­ten. De la mateixa manera, posa en dubte l’existència del “momen­tum” que ha de venir o que ha d’aparèixer per art d’encan­ta­ment, com si una nova llu­minària en forma de lluita popu­lar estigués a punt d’ence­gar el pano­rama polític. Convé ana­lit­zar amb fre­dor els ins­tants que vivim, en el bell mig d’un enfron­ta­ment on s’enca­ren la pacífica pro­testa dels que pen­sen que és injust i immo­ral que hi hagi pre­sos i exi­li­ats i la retorçada mani­o­bra no pas de qui treu llaços del car­rer sinó dels que volen con­ver­tir la reacció en una bata­lla cam­pal amb con­seqüències ter­ri­bles. Per a un futur civi­lit­zat i nor­mal (amb tota la nor­ma­li­tat a què ara per ara podem aspi­rar) és inne­go­ci­a­ble la sor­tida de la presó i el retorn de l’exili, perquè no es poden cons­truir edi­fi­cis sobre bases ines­ta­bles. Tam­poc no podem enlai­rar cas­tells de sorra que es des­fa­ran ni fer volar els coloms que no tenim, sinó apro­fun­dir en les solu­ci­ons polítiques de llarga tra­jectòria, cons­ci­ents que, més enllà dels focs arti­fi­ci­als i de les mani­o­bres bar­ro­e­res, aquí només hi ha la pos­si­bi­li­tat d’una solució pac­tada, lluny de mes­si­a­nis­mes, cons­ci­ents que l’alter­na­tiva és del tot dramàtica.