La capital del món

El 4 de febrer de 1956 el polígraf Car­les Fages de Cli­ment va dic­tar una con­ferència, que va fer fama, al Casino Menes­tral de Figue­res amb el títol de Vila-sacra, capi­tal del món. El poeta va repe­tir-la a Vila-sacra mateix per la festa major del mateix any i la dis­ser­tació va ence­tar el camí de la lle­genda. I quan va ser edi­tada el 1967, amb pre­sen­tació d’Ale­xan­dre Deu­lo­feu, va fer-se cèlebre, mal­grat que el fran­quisme ambi­en­tal i la par­ti­cu­lar mar­gi­na­li­tat que va viure l’escrip­tor no ho faci­li­tes­sin. Avui és a l’abast, edi­tada per Lli­bres del Segle el 2003 amb pròleg de Vicenç Pagès.

Cal tenir pre­sent que el clima polític dels anys de Vila-sacra... només tole­rava pràcti­ques públi­ques menors o addic­tes. Pro­vin­ci­a­nes com ara el Pre­mio Inmor­tal Ciu­dad de Gerona i regi­o­na­lis­tes amb el sos­tre fixat per Coros y Dan­zas. El que avui en diuen naci­o­na­lisme català –l’únic naci­o­na­lisme amb cara i ulls és l’espa­nyol– era a les bece­ro­les fut­bolísti­ques però encara no a les cas­te­lle­res. L’ara tan popu­lar inde­pen­den­tisme era dues rat­lles escri­tes en alguna edició de pre­guera. Tot això ho diem perquè a Vila-sacra..., per poder par­lar del seu país i que no el detin­gues­sin, Fages va prac­ti­car tres estratègies. Una, “con­cen­trar” Cata­lu­nya a l’Empordà: les comar­ques eren tin­gu­des per política­ment ino­fen­si­ves, d’interès per a poe­tes i a gastrònoms. Dues, ser­vir-se de la iro­nia ado­bada amb un pes­sic d’humor i un pols de cinisme, ali­ments nar­ra­tius que Fages cui­nava com un xef: vegin els més de 2.500 epi­gra­mes i simi­lars que ens va dei­xar. I, tres, usar la ucro­nia –can­viar un fet històric clau per ima­gi­nar esce­na­ris dis­tints als reals–, recurs de gran ren­di­ment lite­rari: per no anar més lluny, Avel·lí Artís Gener i Toni Soler se n’han ser­vit. Per plan­te­jar una Cata­lu­nya nota­ble­ment dife­rent de la que els acot­xava, altera el resul­tat de la bata­lla de Muret (1213), per­duda per Pere el Catòlic perquè, “hom de fem­bres” que era, hau­ria pas­sat la nit ante­rior fol­gant... i no s’aguan­tava dret. Fages l’ima­gina vic­toriós per per­me­tre’s rao­nar que la capi­tal del nou estat con­so­li­dat i amb tota la Pro­vença –i que arri­ba­ria al més gran pres­tigi i poder mun­dial– no hau­ria estat Bar­ce­lona, i encara menys Girona o Per­pinyà, ni, per evi­tar gelo­sies, Cas­telló d’Empúries o Figue­res. Mil raons geo­es­tratègiques hau­rien asse­nya­lat Vila-sacra. A par­tir d’aquí, barra lliure: irònic, a vega­des cínic i sem­pre diver­tit, el podem lle­gir a la ree­dició esmen­tada. El to del text per­met a Fages, com en els epi­gra­mes, donar-nos notícia del seu pen­sa­ment sobre la uni­tat i la defensa de la llen­gua (lle­vat d’arti­cles, com Fus­ter o l’esmen­tat Pla, va escriure sem­pre en català); de la con­cepció del país, inte­grat en una con­fe­de­ració “sinal·lagmàtica i com­mu­ta­tiva” de pobles ibèrics, és clar, amb Por­tu­gal inclòs, sem­blant a la de Jaume I o Pere el Ceri­moniós. Això sí: monàrquica perquè el seu fede­ra­lisme no és pas repu­blicà. Els vigi­lants del Movi­mi­ento devien con­si­de­rar Vila-sacra...una atza­ga­iada de per riure.