La confiança

La Confiança era una botiga de Vilassar de Mar situada al camí ral, l’N-II, al costat de la taverna Espinaler. A Google es pot llegir alguna ressenya d’aquesta botiga: “La botiga més maca de Vilassar. Quan hi entres, recuperes l’essència del poble que era abans; no ha canviat gens. Si voleu fer una gran festa, té de tot i variat. Lloc obligat per Nadal i a l’estiu.” Però La Confiança va tancar fa uns anys.

PEL QUE FA A ALTRES coseS, es pot tenir confiança o no tenir-ne, i sempre és en algú o en alguna cosa. Tenir-ne dona seguretat i tranquil·litat i permet construir i programar les coses de manera més fluida i més fàcil. Si no se’n té, s’han de dissenyar aquestes mateixes coses d’una altra manera, generalment d’una manera més costosa, més treballosa. Tenir confiança és positiu; no tenir-la, no. Però no ha de ser negatiu, sols complica més les decisions. El que és veritablement dolent és perdre la confiança, perquè si es perd ja no es pot recuperar. És com si una peça de porcellana es trenqués: és impossible recompondre-la. Al meu entendre, això és el que ha passat amb els Estats Units.

Des del final de la II GM i molt més concretament des de l’inici de la guerra freda, es va posar en marxa un pacte no escrit entre el món capitalista –més o menys capitalista– i els Estats Units pel qual els EUA comprarien el que aquest món els vengués i el defensarien de les possibles agressions de l’altre món, el no-capitalista, mitjançant el seu poder militar. A canvi, el món capitalista tancaria acords tecnològics amb els EUA, els compraria el deute que necessitessin emetre i acceptaria tots els dòlars que als EUA els convingués imprimir. Aquest acord va ser especialment vàlid i important per a Europa perquè tenia una extensa frontera amb el món no-capitalista. I, és clar, la confiança del món capitalista –i especialment d’Europa– en els EUA va ser total. (La dels EUA amb Europa no ho va ser tant, però això seria tema per a un altre dia.)

Aquest esquema va funcionar molt bé fins al 1992, any de la signatura del Tractat de Maastricht (el 7 de febrer) que va conformar la Unió Europea. A partir d’aquí, els EUA van començar a mirar Europa d’una altra manera, perquè ja no era una relació com als EUA els interessava, bilateral de país a país, sinó dels EUA amb un conjunt de països amb un volum de PIB semblant al seu i amb una veu que, si no comuna en tots els casos, sí que era representativa del conjunt Europa en bastants ocasions. I la mirada dels EUA cap a Europa ja va adquirir aspectes gairebé hostils quan el 1999 es va introduir l’euro: una moneda única a efectes comptables que, des del 2002, va passar a estar a la butxaca de la ciutadania dels països membres que en formaven part.

A partir d’aquí, l’actitud DELS EUA cap a Europa va canviar. Encara que en realitat Europa no podia –ni encara pot– assimilar-se a un conjunt cohesionat que pogués parlar de tu a tu als EUA, tot i tenir una moneda comuna que podia suposar una competència al dòlar com a mitjà de pagament mundial, unitat de compte i dipòsit de valor. En aquelles dates, la Xina va entrar en l’Organització Mundial de Comerç (2001) i va començar la seva expansió econòmica, origen de les bases de l’enfrontament comercial entre els Estats Units i la Xina. Fent un salt en el temps, no sorprèn l’afirmació del president Trump que la Unió Europea va ser creada per fotre els Estats Units.

El resum de tot això és simple: s’ha trencat la confiança que existia entre Europa i els EUA. Entre aquests USA i la Xina va haver-hi acords econòmics, però mai confiança, però sí en el cas europeu. El problema és que aquest període de confiança mútua va ser molt llarg: gairebé 60 anys, més si s’hi inclouen els anys en què va continuar havent-hi enteniment. Però aquest idil·li, independentment de les proclames que es facin, se n’ha anat per a no tornar. Com deien els versos del Poema 20 de Pablo Neruda, “nosaltres, els de llavors, ja no som els mateixos”. Ni els EUA, ni Europa, ni el Japó, ni molt menys la Xina són ara com eren el 1945. Les seves economies han evolucionat, s’han diluït unes dependències i se n’han formades unes altres.

Tal vegada la confiança es doni entre altres actors i en altres àmbits, però, centrant-nos en Europa, el que és clar és que Europa ja no pot continuar confiant en els EUA.