Morir-se

En una entre­vista de fa anys, El con­vi­dat (Albert Om) va pre­gun­tar a l’entra­nya­ble Edu­ard Pun­set sobre les seves expec­ta­ti­ves de viure molts anys, però el per­so­natge li va con­tes­tar que es con­si­de­rava immor­tal “men­tre no es demostrés el con­trari”. Era una apel·lació al mètode científic: l’obser­vació demos­trava, en efecte, que per ara no s’havia mort. De moment, no es podia pas refu­tar la seva expec­ta­tiva d’immor­ta­li­tat. Jo sos­pi­tava de la vocació vita­lista del senyor Pun­set d’ençà d’un dia que el vaig veure ballar afer­rat a una dama a la festa major d’un poblet de l’Empordà. Un home que ballava amb aquell arra­va­ta­ment havia de ser, per força, un gran par­ti­dari de la vida. Ara resulta que els científics, a còpia de bio­tec­no­lo­gia, ens omplen el cap amb pro­jec­ci­ons d’una vida humana que s’hau­ria de plan­te­jar, com a pos­si­bi­li­tat real, la immor­ta­li­tat. El pro­blema per a aquests pro­fe­tes tan opti­mis­tes i per al senyor Pun­set (a qui desitjo llarga vida) és que morir-se és un fet molt i molt gene­ra­lit­zat entre els humans. Pot­ser per això els filòsofs han dedi­cat, de sem­pre, una atenció nota­ble a la qüestió. Hei­deg­ger, per exem­ple, va par­tir de la idea que qui exis­teix “és un ser per a la mort” i això el va por­tar a fei­xu­gues elu­cu­bra­ci­ons d’una gran seri­o­si­tat. Els ale­manys (i més si són filòsofs) quan s’hi posen, s’hi posen. Per això fa un punt de gràcia que fos un altre filòsof, igual­ment ale­many, Odo Mar­quard, qui desinflés el glo­bus men­tal del seu com­pa­tri­ota recor­dant que la situ­ació era evi­dent a par­tir d’estadísti­ques per­fec­ta­ment fia­bles. Mar­quard recor­dava que l’estadística con­fir­mava que dels vius se’n moren el cent per cent. Un punt de par­tida irre­fu­ta­ble, tot i les res­pec­ta­bles con­si­de­ra­ci­ons d’Edu­ard Pun­set. Per­so­nal­ment, per curar-me en salut, pre­fe­reixo assu­mir la meva mor­ta­li­tat i pen­sar que, en com­pa­nyia de tants, un dia o altre hauré d’empren­dre el llarg viatge. I el més fotut és que hauré de fer-lo sense poder-me endur alguna cosa per lle­gir.