Qui s’ha d’integrar

Fa molts i molts anys que a Santa Coloma de Far­ners els dilluns dels mesos de juliol i agost hi ha sar­da­nes a la plaça. Dilluns 27 d’agost, ha estat l’última vet­llada de sar­da­nes d’estiu. He assis­tit pràcti­ca­ment a totes. La plaça del poble era plena a ves­sar. Feia goig con­tem­plar-ho. Men­tre uns balla­ven, d’altres sopa­ven, xer­ra­ven i com­par­tien la nit amb fami­li­ars, amics, veïns i cone­guts. La cobla tocava de mera­ve­lla. En certs moments feia un veri­ta­ble con­cert. La vet­llada sar­danística dura dues hores exac­ta­ment; comença a les deu i acaba a mit­ja­nit. Ni un minut més, vaig comp­tar fins a set rot­lla­nes. La rot­llana comença sem­pre amb pocs balla­dors, però de mica en mica es va eixam­plant. Aga­fats de les mans, es van obrint per aga­far altres mans. És un espec­ta­cle de ger­ma­nor i con­vivència. Mai ningú és rebut­jat. Tots sal­ten com­pas­sa­da­ment al so de l’orques­tra. Veure tanta gent enllaçada ballant, i tants i tants d’altres com­par­tint ami­ga­ble­ment, és tot el signe d’un poble que acull i com­par­teix. Men­tre jo també com­par­tia amb fami­li­ars i amics, i com­par­tia la bellesa d’una plaça, d’un poble total­ment ager­ma­nat, no vaig poder sos­treure’m a pen­sa­ments una mica con­tra­dic­to­ris i no tots posi­tius.

Hi havia molta gent ballant, però els joves de 20 a 35 anys es podien comp­tar amb els dits de la mà. Pot­ser és casu­a­li­tat d’aquest dilluns, però n’hi ha per refle­xi­o­nar-hi. De fet, però, hi havia molts joves d’aquesta edat amb les seves pare­lles i els seus fills asse­guts a les tau­les. El que sí que era evi­dent: pràcti­ca­ment cap dels ciu­ta­dans que han vin­gut d’altres ter­res i països eren pre­sents a les rot­lla­nes de la plaça ni a les tau­les del bar. Aquest sí que és un tema que ens ha de pre­o­cu­par. La inte­gració dels nou­vin­guts s’ha de basar pri­mer en la inte­gració social: habi­tatge, sani­tat, escola. Això és el que la soci­e­tat cata­lana ofe­reix, encara que pot­ser amb alguna man­cança. En segon terme, la inte­gració s’ha de basar en la llen­gua. Si no fan un esforç per com­pren­dre pri­mer i després par­lar la nos­tra llen­gua, difícil­ment mai s’inte­gra­ran total­ment. I això depèn d’ells, pri­mor­di­al­ment. I, en ter­cer lloc, per a una bona i seri­osa inte­gració és fona­men­tal assu­mir els punts bàsics de la cul­tura i les tra­di­ci­ons cata­la­nes. Hem de fer un esforç perquè els ciu­ta­dans del país puguin asso­lir com a mínim aquests tres nivells d’inte­gració. Però si els nou­vin­guts no fan un esforç per part seva, no hi haurà mai una pos­si­ble inte­gració.

I sense inte­gració. El perill de frac­ci­o­nar la soci­e­tat és greu.