Les indulgències

Fa just un any, tot el nos­tre pano­rama polític girava entorn d’un pun­tal: el referèndum que ja estava con­vo­cat pel pri­mer dia d’octu­bre. Aquell pas­sat mes de setem­bre va ser esgar­rifós: ocu­pació poli­cial del país, escor­colls a seus de dia­ris, entrada sense permís judi­cial a imprem­tes a la recerca de pape­re­tes i pro­pa­ganda ple­bis­citària, més la “jor­nada de la pro­vo­cació”, quan la Guàrdia Civil va entrar a dife­rents seus de la Gene­ra­li­tat i de la CUP amb l’objec­tiu de fre­nar el referèndum però amb la intenció més o menys enco­berta de pro­vo­car una reacció vio­lenta per part de la població.

Si tot ple­gat –la por, l’abús, l’arbi­tra­ri­e­tat– es va fer per fre­nar el referèndum, ja sabem que tanta esca­ra­mussa va ser vana. Vam votar, encara que els cops de porra, segons els obser­va­dors inter­na­ci­o­nals, van pro­pi­ciar que no es dones­sin les cir­cumstàncies ade­qua­des perquè pogués con­si­de­rar-se un ple­bis­cit vàlid. Les càrre­gues poli­ci­als i les con­fis­ca­ci­ons d’urnes, més les difi­cul­tats per les noti­fi­ca­ci­ons prèvies, van lesi­o­nar la qua­li­tat final del resul­tat. Ara sem­bla que es volen sal­va­guar­dar els resul­tats d’aquell dia, com un tre­sor que final­ment ens por­tarà a la inde­pendència, però l’informe dels obser­va­dors és des­gra­ci­a­da­ment ina­pel·lable. Una cosa són els resul­tats, i l’altra l’espe­rit d’aque­lla jor­nada, que cer­ta­ment és un monu­ment al civisme democràtic, almenys per part de les mas­ses de votants que van voler defen­sar els seus drets, els locals i les urnes.

¿Per què l’estat espa­nyol va usar la força, aquell dia? ¿Per què no va actuar com davant del 9-N, ridi­cu­lit­zant-ne els resul­tats i empai­tant els seus res­pon­sa­bles per delic­tes com la mal­ver­sació o la pre­va­ri­cació, però en cap cas usant la porra con­tra els votants pacífics, o mobi­lit­zant les for­ces poli­ci­als per impe­dir el des­ple­ga­ment de la logística les set­ma­nes prèvies, o posant sobre la taula impu­ta­ci­ons penals gravíssi­mes com les que han d’afron­tar ara els res­pon­sa­bles del 1-O? El 9-N va ser fruit d’una astúcia anun­ci­ada: a l’últim moment es va con­vo­car una con­sulta no vin­cu­lant, tot per bur­lar d’alguna manera la pro­hi­bició. D’aque­lla jor­nada del 2014 no se’n va des­pren­dre, però, cap decla­ració d’inde­pendència, per bé que la pre­gunta –doble– era sobre si es volia o no un estat propi.

Quan es tracta de qüesti­ons de sobi­ra­nia, mun­ta­des d’esquena a un Estat que encara no s’ha sabut posar al dia pel que fa a les dinàmiques i mane­res pròpies d’una democràcia il·lus­trada, no s’ha d’anar amb mit­ges tin­tes. El 2014, l’Estat estava amb la guàrdia baixa, i no es pen­sava que hi hau­ria deso­bediència ins­ti­tu­ci­o­nal. El 2017, la deso­bediència va ser mas­siva, de tot el govern, encara que les impu­ta­ci­ons penals ara siguin molt més greus, inver­sem­blants des del punt de vista garan­tista. L’Estat es va ado­nar que no bas­tava anul·lar els papers amb més papers, sinó que li calia fer una mani­o­bra més seri­osa. Si es va usar la força va ser perquè se sabia que, pot­ser, la Cata­lu­nya repu­bli­cana podria haver nas­cut efec­ti­va­ment així.

Aques­tes últi­mes set­ma­nES es parla molt d’un “inde­pen­den­tisme màgic” o, fins i tot, “impru­dent” que creu en la via uni­la­te­ral o volun­ta­rista, i que es pensa que pot fer la república sim­ple­ment perquè un bon nom­bre de cata­lans, a frec de la majo­ria elec­to­ral però encara no, ho han vol­gut així. El més curiós d’aquesta cons­ta­tació, i el que la fa lamen­ta­ble, és que està en boca dels que fa un any ens deien tot el con­trari: que bas­tava mun­tar el referèndum i gua­nyar-lo per fer aparèixer màgica­ment la república.

S’ha pas­sat de ven­dre’ns una auto­de­ter­mi­nació uni­la­te­ral com a remei ina­pel·lable, a cons­ta­tar ara que aquesta via ens porta al calabós i a una incer­tesa social molt tensa, cosa que en el seu moment ja adver­tien els opo­si­tors de la causa, però no se’ls volia escol­tar perquè són això: opo­si­tors.

El pri­mer pas per acon­se­guir un objec­tiu polític és par­tir d’una veri­fi­cació rea­lista dels fets, de les situ­a­ci­ons, de les for­ces i les seves mag­ni­tuds en con­flicte. No pots gua­nyar la par­tida si deci­dei­xes mirar només la mei­tat del tau­ler, i si con­ti­nues amb estratègies i juga­dors que han demos­trat sobra­da­ment que impro­vi­sen, men­tei­xen o juguen des d’un auto­en­gany més infan­til que còmic. La mobi­lit­zació, la política d’alt nivell, tota mena de pres­si­ons i tri­pi­jocs, són neces­sa­ris, fins i tot els sacri­fi­cis per­so­nals. La desraó espa­nyo­lista, amb tot el seu cre­ti­nisme, ens ha por­tat a absol­dre, per­do­nar o reve­ren­ciar figu­res i estratègies inde­pen­den­tis­tes que no s’ho merei­xen. Per no assem­blar-nos als nos­tres opo­si­tors més ferot­ges, aca­bem sent indul­gents amb nosal­tres matei­xos.