Una poma als mestres

A pri­mer de bat­xi­lle­rat (deu, onze anys) se’ns va unir un nen que aca­bava de tor­nar del Bra­sil, on el seu pare havia tre­ba­llat a compte d’una empresa d’aquí. El pri­mer dia va entrar a classe duent una poma a la mà. Es va acos­tar a la taula del mes­tre i la va dipo­si­tar sobre el moble amb natu­ra­li­tat i sense dir res. Després va anar a seure al pupi­tre que tenia assig­nat. A primària, d’on veníem, totes les assig­na­tu­res eren impar­ti­des pel mateix mes­tre. A bat­xi­lle­rat, a cada assig­na­tura li’n cor­res­po­nia un de dife­rent. Ni el pri­mer que va ocu­par la taula enta­ri­mada al matí ni cap dels que el van anar relle­vant van fer cas de la poma ni van pre­gun­tar si algú de nosal­tres l’havia extra­vi­ada. La curi­o­si­tat va ser nul·la. El nen que l’havia duta tam­poc no va fer cap mani­fes­tació. A la tarda, la poma encara era allí. S’hi va estar fins que vam ple­gar. A prin­cipi de curs fa calor. Jo era una mica lluny de la taula del mes­tre però suposo que la poma devia fer el natu­ral procés de madu­ració, pre­ci­pi­tat per l’escalf humà que nosal­tres des­preníem. Vaig mirar la poma quan sortíem. La cobria un tel de guix. L’endemà no hi era. La devien haver reti­rat els de la neteja.

Ara, coin­ci­dint amb l’inici del curs esco­lar, la con­se­lle­ria cor­res­po­nent ha publi­cat un anunci una mica enigmàtic i espès que fa: “En el món dels mites, que des de la pre­història res­so­nen, no n’hi ha cap més fals que el de la poma. Més mis­teriós que la Medusa, antic com la lloba de Roma, mai no s’ha vist al món real cap mes­tre que rebi una poma.” Home, jo sí. I si és tan “fals” i “no s’ha vist mai al món real”, per què cal men­ci­o­nar-lo? Per què afe­gir el refrany –per refu­tar-lo– “al bon mes­tre l’alumne aquest regal li dona”? Des­co­nei­xia el refrany, però alguna jus­ti­fi­cació deu tenir, si exis­teix. No tinc el conte de Pinotxo a mà. Ignoro si en la versió ori­gi­nal el tite­lla du una poma al mes­tre el pri­mer dia, però hi ha imat­ges que con­fir­ma­rien que el cos­tum és o era vigent a Itàlia. Dis­ney va incor­po­rar la poma a la versió cine­ma­togràfica. Dis­ney era ame­ricà. D’Amèrica venia el nen que va por­tar la poma al mes­tre. Tot per aca­bar dient: “Oh gent del car­rer! Oh gent de la bona! I si els rega­lem (als mes­tres) una feliç tor­nada, en comp­tes d’una poma?” Hi hau­ria algun mal a com­ple­tar la salu­tació amb una poma? Seria tràfic d’influències, pre­va­ri­cació, sub­orn? Pinotxo deu ser con­train­di­cat.

Fa poc em vaig tro­bar el nen de la poma. Li vaig recor­dar l’ofrena. Em va dir que ell no havia por­tat una poma a col·legi. Vaig que­dar parat. Doncs què? No se’n recorda? Estic mal fixat? Com que no m’ho he inven­tat ni ho he somiat, pot­ser va ser un altre nen. Vin­gut d’Amèrica no n’hi havia cap més. Era un d’assen­tat aquí que creia que al bon mes­tre se li regala una poma?