Els mals actors

En molt poques oca­si­ons els ciu­ta­dans de la península Ibèrica hem gau­dit d’un enfi­lall de des­propòsits i de més que medi­o­cres polítics i gover­nants com ara. Molt em temo que en dèficit de qua­li­tat per­so­nal superen de molt la tràgica flo­ració dels polítics de la Segona República. De moment el qua­li­fi­ca­tiu d’igno­rants pre­ten­si­o­sos s’acu­mula de raons dia a dia amb l’escàndol dels seus des­ver­go­nyi­ments acadèmics. Doc­to­rats que es dilu­ei­xen, pla­gis que ni es con­si­de­ren, lli­cen­ci­a­tu­res a mida, màsters que es fonen de la nit al dia en per­fecta coherència amb la teo­ria de Zyg­munt Bau­man sobre la moder­ni­tat líquida. Com no ha de ser líquida una soci­e­tat que se suïcida en ban­de­jar tots els valors que la van fer pode­rosa i líder d’Occi­dent? Com no s’ha d’impo­sar la pica­resca entre els supo­sats líders de la gover­nació i de la política? El que estem vivint ara amb la cor­rupció i l’esqui­zofrènia dels títols uni­ver­si­ta­ris i la con­xorxa de deter­mi­na­des ins­ti­tu­ci­ons acadèmiques és només el trans­sumpte d’una maleïda veri­tat sub­terrània: l’ocàs de l’ètica. Amb ella n’hi hau­ria prou per evi­tar des­vi­a­ci­ons, cor­rup­te­les i fan­tas­ma­go­ries apa­rents. Sense ella, tot és pos­si­ble, fins i tot lleis injus­tes, pro­ce­di­ments judi­ci­als des­pro­por­ci­o­nats, futi­li­tat en els fets que hau­rien d’esta­blir límits i fron­te­res que fes­sin impos­si­ble, o impro­ba­ble, la trans­gressió. La mare del des­propòsit social té un nom: el rela­ti­visme moral que implan­ten aquests pro­gres­sis­mes fal­sos que bus­quen dife­rents objec­tius dels que pre­di­quen.

Avui els polítics de la IbÈria o patei­xen d’una gran penúria moral o arra­sen amb la impo­sició dels seus interes­sos per­so­nals sobre una soci­e­tat vio­lada, mal­trac­tada en nom d’una oli­gofrènica democràcia. No em sem­bla que el que veiem sigui una veri­ta­ble democràcia, en tot cas gra­pe­jada i vio­lada per per­ver­sos egois­mes que pre­te­nen ser d’interès gene­ral. Algú s’ha for­mu­lat seri­o­sa­ment la doc­trina del bé comú? La gover­nació avui és una lluita per la con­questa i el gaudi del poder, com àmpli­a­ment es va demos­trar en la inu­ti­li­tat para­digmàtica de Rajoy; i encara més en aquest inex­pli­cat procés del pros­tituït assalt al govern que es va dur a terme amb la recent moció de cen­sura. Quins són els interes­sos genuïns que es van pas­tar per sem­blant tupi­nada? Qui està a les bam­bo­li­nes per matri­mo­niar tal nyap “democràtic”? Interes­sos comuns o interes­sos de poder? Ni Pedro Sánchez, ni Puig­de­mont, ni Pablo Igle­sias, ni els amics d’Otegi (els d’Hiper­cor), ni les diver­ses famílies inde­pen­dents, ni els super­pa­ra­do­xals bas­cos del PNB es van regir per un interès comú, pel bé de la soci­e­tat i del poble, sinó per estric­tes con­veniències indi­vi­du­als, pel “gaudi” del poder i de les seves ren­des, per esprémer més la mame­lla al seu favor. Egois­mes que algun dia caldrà jus­ti­fi­car, depu­rar o pro­ces­sar. És real­ment aquesta la democràcia repre­sen­ta­tiva stricto sensu? A quin con­flicte ens pre­te­nen con­duir aquesta colla de medi­o­cres?

L’actual sis­tema de par­tits, la seva eti­o­lo­gia interna, el procés de pro­gressió cur­ri­cu­lar, la manca d’una meto­do­lo­gia que objec­tivi els mèrits, la mort de la meri­tocràcia, la men­tida com a pro­ce­di­ment ope­ra­tiu, la gani­ve­tada o el cop de colze al com­pany, l’expulsió dels millors i més dotats per a la presa de deci­si­ons amb cri­teri, etc. Cons­ti­tu­eix la suma de fac­tors que ha per­ver­tit el codi de con­ducta d’aquesta classe política i, en con­seqüència, d’aquest sis­tema. El que per a uns és norma moral per a d’altres és objec­tiu a des­truir. El que en veri­tat és, no ho ha de ser en una emmer­dada soci­e­tat de la pudi­bunda post­ve­ri­tat. És a dir, de la supre­ma­cia de la men­tida. És a dir, de la per­versa lògica de Maquia­vel, en des­fa­vor del “govern dels millors” d’Aristòtil. És a dir, la cana­lla visió dels ambi­ci­o­sos amo­rals no només ha per­ver­tit les regles de joc, sinó que es munta el regla­ment a la seva mida. Ínfima mesura, és clar, doncs ínfima sol ser la seva dig­ni­tat humana. Al meu parer, ni és política ni és democràcia, ja que falla la idoneïtat, es taca la trans­parència, i es per­se­gueix la prudència que sol ser patri­moni dels experts, els savis i els vells, com Plató defi­nia en aquest sen­tit la classe política, que la República de Roma va encar­nar al Senat. Alguna ombra de Marc Tul·li Ciceró, pot­ser? Ni ombres ni cen­dres.

Sem­bla poc dubtós que aquesta democràcia així entesa resulta més una mala obra de tea­tre, encar­nada per actors tan escas­sa­ment dotats de dig­ni­tat i res­pec­ta­bi­li­tat com aquest malmès Willy Toledo, per a qui el con­cepte de democràcia real l’encarna Cuba; o és la visió dan­tesca de democràcia que ens pro­po­sen per­so­nat­ges tan sin­gu­lars –i incon­seqüents en la seva pri­va­ci­tat– com Pablo Igle­sias i el seu sis­tema arcangèlic veneçolà; o aquesta peça no fàcil­ment qua­li­fi­ca­ble que sem­bla somiar amb la con­fron­tació per­ma­nent, com Albert Rivera; o aquesta anto­lo­gia del des­con­cert polític que ha vin­gut a ser el recon­duc­tor Pedro Sánchez, que regeix avui la nació espa­nyola sense rumb i amb cri­te­ris d’abso­lut prag­ma­tisme. A Rajoy i la seva acòlita Soraya Sáenz de San­ta­maría, els reservo el silenci dels cemen­ti­ris polítics perquè millor no retor­nin a escena.

Vivim, doncs, una mala obra tea­tral amb actors molt menys­pre­a­bles. Ells s’ho pre­nen seri­o­sa­ment per a infor­tuni dels ciu­ta­dans, que pro­ba­ble­ment des­co­bri­ran algun dia no llunyà que la il·legi­ti­mi­tat moral d’aquests actors ens aboca a la tra­gi­comèdia. Tots els ele­ments neces­sa­ris per acu­dir a Valle-Inclán en allò que ell va deno­mi­nar “l’esper­pent naci­o­nal”.