La construcció de l’enemic

Fa un any dels infa­mes crits de “A por ellos”. Des de sem­pre hi ha hagut certa cata­la­nofòbia a la resta de l’Estat, però no en el grau d’agres­si­vi­tat i con­fron­tació com els que por­tem vivint des de fa més d’un any. Per arri­bar a acon­se­guir que una part de la soci­e­tat espa­nyola cridi un “a por ellos” o vul­gui pre­miar la poli­cia que va col­pe­jar ciu­ta­dans reque­reix una tasca de cons­trucció de l’altre, en aquest cas els cata­lans inde­pen­den­tis­tes, com algú que perd carac­terísti­ques huma­nes i es trans­forma en un ene­mic. Aquest exer­cici de trans­for­mar un grup social en “l’ene­mic” fent obli­dar els ele­ments que l’huma­nit­zen i els fan sen­tir pro­pers, forma part de tot exer­cici de cons­trucció de “l’altre” com algú que hem de con­si­de­rar dife­rent. El racisme, la xenofòbia, la mar­gi­na­lit­zació de les mino­ries sem­pre s’ha basat en aquest tipus d’exer­ci­cis. Ara mateix una part de la soci­e­tat espa­nyola ho aplica amb els cata­lans inde­pen­den­tis­tes.

Aquest exer­cici és inten­ci­o­nat. Els ciu­ta­dans de qual­se­vol soci­e­tat democràtica no els agrada que repri­mei­xin les lli­ber­tats polítiques dels seus veïns, ni que la poli­cia faci càrre­gues con­tra ciu­ta­dans pacífics. Ens tro­bem que molts mit­jans de comu­ni­cació i part de l’apa­rell de l’Estat han fet un exer­cici de cons­trucció de l’ene­mic per gene­rar aquest ali­e­na­ment entre part de la ciu­ta­da­nia espa­nyola cap als cata­lans inde­pen­den­tis­tes.

Parau­les greus i grui­xu­des com “cop d’estat”, “sedi­ci­o­sos” o “col­pis­tes” han aju­dat a crear aquest clima de fòbia cap als inde­pen­den­tis­tes. Si en lloc de ser ciu­ta­dans fent deso­bediència política i civil, rei­vin­di­cant un dret democràtic, se’ls dibuixa com a actors d’un cop d’estat, és molt més fàcil accep­tar reta­lla­des de lli­ber­tats arbitràries, sus­pensió de drets cívics, empre­so­na­ments injus­tos o impu­ta­ci­ons per delic­tes ima­gi­na­ris. Tota aquesta cons­trucció de l’altre faci­lita els abu­sos del poder. Així veiem que for­mes de sot­me­ti­ment que s’han uti­lit­zat al llarg de la història amb les mino­ries de tot tipus s’uti­lit­zen avui amb la mino­ria naci­o­nal cata­lana.

També els inde­pen­den­tis­tes poden sen­tir-se temp­tats de con­si­de­rar una part de la soci­e­tat cata­lana que és contrària al movi­ment inde­pen­den­tista com “un altre” anti­de­mocràtic. Reduir la pre­ferència política de gai­rebé dos mili­ons de cata­lans a quel­com sim­plista ens pot por­tar a aquesta cre­ació de l’ene­mic. Però en els jocs de cons­trucció de l’ene­mic són els poders fàctics de l’Estat els que en sur­ten afa­vo­rits, el relat que volen impul­sar és que no és un pro­blema que té Espa­nya amb Cata­lu­nya, sinó un pro­blema que tenim els cata­lans que estem divi­dits i con­fron­tats. Ens agradi o no, el relat que ha de seguir fent l’inde­pen­den­tisme és que fins i tot els cata­lans que no volen la inde­pendència for­men part del poble de Cata­lu­nya. I no són cap ene­mic ni cap altre a qui anta­go­nit­zar soci­al­ment.